“Que em diuen boig? No m’importa què diguin, és la meva passió”. Pere Tavares s’acaba d’enfilar a Cap Nord  circulant sobre carreteres gelades (vint i trenta graus sota zero) a bord d’una Honda CBR. I el dimoni que estossegui

Caram amb l’aventura! 
Des de sempre que viatjo en moto i després de fer-me Europa unes quantes vegades, em plantejo reptes com aquest. Algú diu que amb la seva moto és impossible viatjar? Doncs ja demostro que no. I mira: arribo al Cercle Polar Àrtic.  I amb una moto petita ja vaig fer part d’Àfrica. 

Aquí queda! 
Aquesta vegada, amb una moto preparada per al circuit, per fer revolts, asfalt i sortides d’un diumenge al matí, he fet més de 10.000 quilòmetres en un viatge extrem, en ple hivern. 

Ganes de complicar-se la vida? 
Vaig anar amb una Harley per Kazakhstan i Mongòlia, que també... Complicar-me la vida? Jo no ho veig així. La moto és la meva vida des que vaig tenir la primera, als nou anys. El dia que no pugui rodar amb una moto, tanco els ulls i em deixo morir. Així de clar. 

Ha tornat sencer. Però, disculpi, amb el cul adolorit, suposem.  
De fet, el seient és millor com més dur. Vaja, el primer dia sí que ho sents una mica, però després, res. I la suspensió és duríssima. L’esquena, perfecta. T’adaptes al que sigui. Tot és a la ment. 

La maleta, lleugereta.  
Només portava logística: claus i la màquina de claus. La funda de la moto, essencial a la nit per no congelar els olis. Power banks, mòbil... De roba, la que em vaig posar en sortir a la Massana i tira milles. Roba interior: la gastes i la llences. Els mitjons, calefactables. 

Algun suport financer? 
D’Anyós Park em van donar un cop de mà, però la resta surt del meu dia a dia, d’anar fent guardiola. 

Una font d’aventures per a una vida. 
Només aixecar-te i fins anar a dormir. Allà no fa fred, allà fa mal, dol. No sabies on anar a dormir, ni res més que una línia aproximada de ruta. Hi havia dies que dormia amb amics; en hotels a penes tres cops en un mes. Sovint dormia a casa de la gent que em trobava posant benzina. Es deien: “mira, el boig que ens va avançar”, i fèiem petar la xerrada. 

Es devien sorprendre.  
Sí, sí, rodava a cent per hora sobre el gel, però perquè portava sis-cents claus a les rodes i anava segur. Que puc estar com una cabra, puc ser boig, però no ximple. 

Paisatges impactants. 
Buah! Només arribar ja a Estocolm i veus el riu congelat: i em falten dos mil quilòmetres! Tot Finlàndia, tot Noruega... no es pot explicar. Aquell horitzó d’un blanc brillant i aquella neu nevant a 25 sota zero, cristal·lina, fina. Al·lucinant. I els animals que et creuen!

Un perill? 
Sí, però és meravellós veure’ls córrer davant teu, creuar-se, fins i tot caure perquè sobre la carretera hi ha un pam de gel i l’animal rellisca, no té tracció. I puges solitari tot el temps. 

Temps per filosofar? O per sobreviure ja estava ocupat?
Les dues coses: tens temps per pensar, per dir: “què coi hi foto, aquí?”, per patir... Però és l’únic que em dona vida.

Una addicció. 
Com una droga bona, sí. Arribes a un punt que penses que és l’essència de la vida, energia pura. Malgrat el patiment, o precisament: hi havia dies que només posar benzina era una odissea. Podies treure els guants sols tres minutets. 

I poques hores de llum solar.  
Es comença a fer nit a les tres. Rodava de nit un parell d’hores i havies d’anar molt, molt, molt concentrat, perquè anava tot sol, allà no circula ningú, i si tens la desgràcia que et passi res, t’hi quedes perquè ningú no et veurà. 

Doncs benvingut.  
Uf! Un baixon el moment de l’arribada. Però res, ara ja estic pensant que tal el gel de Sibèria.