Va perdre un fill, el Samuel, per una malaltia. Natalia Álvarez va afrontar el dol. Ha après a tenir fe i a valorar les petites coses: “per molt que ho passem malament, tenim coses positives per agrair”, afirma

El seu i el del Samuel va ser un combat llarg i molt dur.
El primer càncer li van diagnosticar a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell i d’allà al de Sant Joan de Déu, a Barcelona.

Després...
Quimios, una pròtesi al genoll, una metàstasi als pulmons, una nova intervenció, una quimio oral i una immunoteràpia.

I tot això amb desplaçaments constants a Barcelona.
Per sort, a Sant Joan de Déu, el tracte sempre ha estat excel·lent.

De tot el procés de la malaltia del seu fill, ¿va ser el darrer tram el més dur?
A l’última etapa, que va coincidir a l’estiu, en ple agost, era impossible trobar l’acompanyament psicològic i espiritual que ell estava demanant a crits. Era impossible trobar-lo i em va tocar a mi agafar el paper de psicòloga per poder guiar-lo, que pogués trobar la pau que li calia i, en aquell moment, el procés va ser dur, molt dur. Em deia: “porta’m al cementiri, que vull meditar”, i no hi havia taxis adaptats. El meu fill va voler acabar la seva vida a casa per molt que nosaltres vam insistir que continués a l’hospital, aquí a Andorra. S’hi va negar rotundament.

Per quin motiu?
Estava molt cansat ja d’estar a l’hospital. Vull dir que vaig tenir molt suport per part de l’equip del servei de pal·liatius, que ho van posar tot de la seva part perquè el meu fill tingués comoditat, tingués suport moral i fos fàcil poder afrontar el tram final de la seva vida. El teu cor es nega a acceptar la mort i el meu fill no volia que jo patís,  per això es queixava el menys possible. Em va faltar una mica de suport psicològic en aquesta fase.

Com per exemple, portar-lo a casa.
Sí. En aquell moment, vaig tenir molta por però la infermera de pal·liatius em va dir: “no pateixis, que el Samuel t’ajudarà. I així va ser”. M’ho va posar molt fàcil. Recordo que quan va ser el seu darrer moment, vam tenir l’acompanyament del servei de pal·liatius a casa i ens van ajudar. També em va ajudar molt la psicooncòloga de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell.

Com s’afronta el dol?
La veritat és que no és gens fàcil. He necessitat molta ajuda per tal de poder afrontar aquesta situació. Al començament sembla que serà molt complicat,  però l’actitud és molt important. Cal saber com encararàs la vida a partir d’aquell moment.

El principi devia estar marcat per la confusió.
Sí. Perquè sempre tens l’esperança que el teu fill es curarà. Fins al darrer segon hi vaig creure. Guardes l’esperança i un cop mort has de tocar de peus a terra. Et canvia la mentalitat. L’esperança s’esfuma i preguntes:  i ara, què? Per molt envoltada que estiguis de gent, de la teva família que et dona suport. Tot i això hi ha moments en els quals la soledat és infinitat, hi ha com un buit que sembla impossible que puguis tornar a omplir.

Cal donar-se un temps.
Vaig tenir l’avantatge que no vaig voler prendre ansiolítics durant els primers mesos posteriors a la seva mort, però després les coses es van anar complicant a nivell familiar i  algunes vegades em costava dormir. Per això vaig decidir medicar-me durant una temporada i vaig optar per entrar en un grup de dol, l’associació Marc G.G.

És una organització molt activa que organitza conferències i pròximament una nova marxa.
Precisament vaig anar a una conferència que va oferir una noia que va tenir una experiència pròxima a la mort i aquest va ser el punt de partida per a agafar una nova direcció en els meus pensaments. Va dir que hi havia dues opcions en el moment d’assumir el dol. Ella en la seva experiència pròxima a la mort es va retrobar amb diverses persones amigues que havien mort i va poder experimentar una sensació de pau, emocional, i va dir: “sé que estaré amb els meus éssers estimats i la idea és si ho vull afrontar des del patiment, des de la tranquil·litat i l’esperança”, i va ser aleshores quan vaig pensar que el dolor està imposat però el sentiment és opcional. Aquell dia vaig entendre que em trobaré una altra vegada amb el meu fill.