De la Seu a tot arreu!, exclama Ofèlia Drags, la ‘nostra’ drag:  pirinenca, alturgellenca, llançada a conquerir escenaris. Dissabte torna a oferir espectacle, a les vuit del vespre, a l’Ateneu 

T’havíem conegut fent pessebres i ara en el vessant ‘drag’, això és una personalitat polièdrica!
 Tot plegat va començar per afició, és clar, però també ho acabo veient com feina. Evidentment no visc d’això. Vaig començar veient un programa a la tele, RuPaul’s Drag Race, i se’m va despertar l’interès. És un programa de molt d’èxit, amb franquícies, a la televisió espanyola es diu Drag Race España. 

Es va encendre la llumeta. 
 Això mateix. Tot i que suposo que ja hi havia alguna cosa que batzegava, oi? De petit potser ja em mirava algun vídeo, tot i que ni ho qualificava de drag ni de transformisme, perquè no sabia ni què era, òbviament.  En tot cas, vaig començar amb amics i ara ja tiro en solitari, amb xou propi. 

Què et va captivar?
 És un art molt versàtil. Pots fer allò que vulguis, sense normes, perquè hi ha molts tipus de drag diferent. D’altra banda, engloba moltes disciplines, has de saber fer moltes coses, des del maquillatge a l’atrezzo o les perruques, que jo m’ho faig. Jo no em cuso el vestuari, tot i que hi ha gent que sí que ho fa. Després has de saber editar els audios per als xous, tenir la presència escènica, la part més teatral, la més musical quan cantes en directe...

Ja tens aquí el teu públic.
 Sí, no pensava que tindria tan bona rebuda, la veritat. Ja hi havia actuat, a l’Ateneu, i per la festa major de la Seu havia fet un xou de karaoke, allà a la plaça de Les Monges: estava ple! I en altres ocasions. 

En general, com responem?
 Aquests programes de televisió han fet que cada cop sigui un tipus d’espectacle més mainstream. Té la part negativa,  que a la tele només es mostra un tipus molt concret de drag i invisibilitza les altres coses  que es poden fer. 

Per exemple?
 Es coneixen les drag queens, però també hi ha drag kings, que en lloc de performar una feminitat es vesteixen d’home i performen una masculinitat, o drag queers, o drag monster, que juguen amb aquesta altra estètica. I a la tele es mostra que les concursants es gasten molts diners en vestits caríssims, en perruques molt costoses i, en canvi, el drag, per exemple el d’aquí, el de Barcelona, treballava dins de la precarietat, als marges, eren artistes que amb un llençol es feien el vestit. 

És la imatge que donava ‘Un hombre llamado Flor de Otoño’.
 Per tant, a mi m’inspira més treballar des d’una altra filosofia. La de la Cubana, diguem-ne, i fent-me tot allò que pugui jo mateix. 

Aixecar un xou tu sol, una ‘currada’, oi?
 I tant! Tot i que no ballo, encara que sí que canto. Són uns espectacles més aviat teatrals. També intento plantejar una reivindicació. El drag s’associa a la vida nocturna, però jo aposto per un drag més de dia, més teatral. 

Com el que porta dissabte a l’Ateneu, a les vuit del vespre. 
 Sí, jo treballo sobretot des de la paròdia. El primer espectacle que vaig fer a la Seu el vaig muntar a partir d’un llibre de Martí i Pol que parla de menjar.  Ara el que presento a l’Ateneu és un homenatge als musicals de Dagoll Dagom, La gran nit de Dragoll Dragom. Agafo temes i els faig en playback (és molt habitual als xous drag, encara que el públic no habitual se sorprengui). 

Sorpresos però divertits. 
 A vegades agafo una cançó, com ara alguna de Mar i cel, i li canvio la lletra per adaptar-la a la meva trama. 

Potser hi ha qui té reticències? En una comarca de muntanya, amb fama de ser més tancats?
 El primer cop no sabria com aniria i va ser una rebuda fantàstica. Puntualitzo que no és un tipus d’espectacle adreçat al col·lectiu LGTBI. Evidentment és un art intrínsecament LGTBI, venim d’aquí, ho tenim present. Però el pot gaudir tothom. Com el cabaret, és una forma d’entreteniment. 

També té un vessant polític. Més amb el neomasclisme que amenaça.
 Sí, sí, totalment. El drag és polític, estàs trencant rols de gènere, però tampoc hem de quedar-nos aquí. Hem de polititzar-lo més encara. Com jo ho concebo, sempre hi ha reivindicació LGTBI però també de la cultura catalana, que està molt castellanitzat. 

El futur...
 No hi ha molts transvestits que puguin viure només d’això. Jo estudio  Filologia. Ara que si, què sé jo, Tv3 em dona un programa...