Fa anys i panys que no en teníem notícia. Culpa nostra. I dir anys és exagerat, però és que amb una pandèmia pel mig sembla com si el temps s’hagués allargassat. Maria Lanau no s’ho agafa com un oblit i ens explica els seus projectes.

Doncs en què ha estat ficada Maria Lanau últimament?
Aquests dos anys, és clar, com tothom, tancada a casa i amb molts projectes que no s’han pogut dur a terme. Ja ho sabem com ens ha afectat. Però ara, ara, ara, per fi sí que estic preparant una obra de teatre que s’estrenarà a l’Apolo de Barcelona, Paso a paso.  

Som tot orelles. 
La dirigeix Esteve Ferrer, un home que treballa moltíssim a Madrid. Ha fet obres com Toc, toc, un exitàs amb deu anys de temporada. En aquest cas és una obra de l’americà Peter Quilter. Amb tres actrius, l’Eva Barceló, Resu Belmonte i jo, és clar. 

I són...
Tres amigues íntimes que decidim fer un homenatge a una quarta amiga que es va morir. Ella era una gran muntanyenca i cada any feia un cim. Nosaltres tres, que no ho som pas, ens enfilem en aquesta excursió. 

Una excusa.
És clar. Durant tot el trajecte passen moltes coses, perquè tres amigues íntimes tenen temps per parlar de la vida, de la mort, de l’amistat, de la por a envellir sols... 

En plens assajos la trobem. 
Exactament, i estudiant moltíssim. Tot això combinant-m’ho amb una sèrie d’HBO. És prou coneguda, tot i que confesso que jo mateixa no estic molt al dia, no tinc gaire temps per a sèries. És la segona temporada de XHoXB (per h o per b es llegeix): unes noies joves que viuen a Malasaña. 

Tampoc per aquí estem al cas de novetats en plataformes. 
Hi faig unes aparicions, en unes trames, com una dona catalana. No és un personatge amb fil conductor de principi a fi. No un personatge que s’hi queda. Però bé, és divertit. No puc avançar gaire, estem rodant, és confidencial. 

Segueix explorant vostè aquesta veta còmica seva, veiem. 
De fet, si he de dir la veritat, em criden per a comèdies el noranta per cent dels cops. És una realitat. En faig més que drama i m’hi sento còmoda: fer riure la gent em produeix un plaer especial, sobretot en els temps que corren. 

Tot i que per alguna raó que no entenem rep menys reconeixement. 
Però cada vegada passa menys. Està canviant bastant. En la comèdia hi ha un element fonamental, el ritme, que ha de ser molt més precís que en el drama. Ho han dit sempre els grans actors còmics. El gag és matemàtica pura i dura, és una partitura. 

Bé que ho notem, el públic. 
Mireu, goso dir que un actor de comèdia pot fer drama perfectament. Ara bé, a l’inrevés? No dic pas que no, però potser que li resulti una mica més difícil. No voldria sonar pedant, vaja, però és que fent comèdia has d’interpretar la partitura, el gag l’has de clavar. Si un actor canvia el ritme, no funciona, s’arrisca que no hi hagi gag. 

És difícil, sí. 
Veus? Jo no vaig ser una gran alumna en matemàtiques i em trobo fent matemàtiques al teatre. 

Alguna coseta de cine, oi?
Tinc en perspectiva una pel·lícula que dirigirà Eva Hache, amb producció d’Álex de la Iglesia. A l’octubre, no tinc ni el guió encara. 

Creiem que té projecte per Andorra. 
Sí, sí. Un projecte totalment meu, amb Paul Berrondo, actor i director i autor del text. És una idea de què fa molt de temps que ens volta pel cap i ens hem llançat a demanar una ajuda a la Generalitat, i una subvenció del Govern d’Andorra. En principi tirarà endavant. 

I és?
Una adaptació de Un tramvia anomenat desig. Farem quatre setmanes a l’Espai Brossa, al novembre, i tenim ja alguns bolos. Incloent-hi Andorra, és clar.