Mourad Merzouki coreografia Cartes blanches, heterogènia proposta de dansa -lliga la contemporània amb les urbanes, el circ o les arts marcials- per celebrar els vint anys de la seva companyia, Käfig. Dijous, a l’Auditori Nacional

'Cartes blanches' és...
Un espectacle que vaig proposar als ballarins que fa més de vint anys que treballen amb mi. Ballarins que ja s’atansen més als cinquanta que als vint. És una manera d’honorar els ballarins de hip-hop, gent que aprèn a ballar als carrers i que continua fent-ho avui. Vull compartir amb el públic aquests cossos, aquesta dansa, aquesta energia. 

Nascuda al carrer.
I que molts pensaven que era efímera, i resulta que avui en dia encara existeix i que s’adreça a tots els públics. 

Es diu que la carrera d’un ballarí és molt curta. Ja veiem que no sempre. 
Es diu, sí. En el cas del hip-hop és una dansa molt física, però es constata que el ballarí pot fer evolucionar la seva dansa.  L’emoció és la mateixa sempre. Això és el que vol explicar Cartes blanches, que no és un espectacle només sobre el virtuosisme, sinó sobre l’emoció, la poesia, presents als cossos dels intèrprets. 

Dansa contemporània, hip-hop, una mica de circ?
Sempre barrejo les diferents tècniques, sempre des que vaig començar a coreografiar. Cartes blanches és una escriptura que m’és pròpia, on es posa en relleu la llum, el vestuari, les imatges... També la poesia i l’emoció. Hi ha les acrobàcies del circ, a més. 

L’humor, a la vista dels vídeos. 
Sí, efectivament. És un espectacle per festejar un aniversari i cal ser lleuger en la proposta. Els ballarins es retroben i hi ha alguna cosa lligada a la festa. No és un espectacle nostàlgic sinó que es troben per generar energia i el plaer de ballar plegats i, ho hem de dir, no es prenen gaire seriosament. 

Per enganxar el públic. A vegades la dansa sí que es pren massa de debò.  
Té raó. Quan no tens gaire l’hàbit d’anar al teatre, als espectacles de dansa,  pots pensar que no és per a tu, que serà massa seriós, massa car... Sempre he volgut compartir el meu treball amb tots els públics: joves i menys joves, connaisseurs i no habituals. És molt important per a mi adreçar-me a tothom. 

Vostè va començar per les arts marcials, abans d’entrar en la dansa. 
Efectivament, des de petit. Del karate a la boxa. Així vaig treballar la disciplina. Després, vaig fer circ. Quan vaig conèixer el hip-hop vaig trobar la manera de fer espectacles a la vegada divertits i entretinguts, però amb precisió. I això ho vaig aprendre amb les arts marcials i el circ. 

Mantenir una companyia durant vint anys no és tan evident. 
Suposa molta feina. El sector de la dansa no és fàcil, precisament. Cal molta paciència i treball. És un projecte de vida des de jove. I, sabeu? No vinc del conservatori, sinó que vaig aprendre al carrer a expressar-me a través de la dansa. 

I el comparen amb Maurice Béjart!
Bé, soc sensible a aquesta comparació, és clar, però jo no ho faig, no m’hi comparo. Associen el meu treball al seu perquè Béjart sempre va fer professió de fe de compartir la dansa amb tothom, amb tots els públics, adreçar-se a tothom. 

El més difícil? 
Renovar-se, sorprendre. Cada cop que creo un espectacle em pregunto com fer que sigui diferent del precedent. La pressió és aquesta. I com més temps passa, més complicat resulta trobar noves col·laboracions, intentar sorprendre. Però això també és apassionant. 

Primer cop a Andorra?
Sí, sí. 

Com fem per atreure el públic, per animar-lo a venir a veure 'Cartes blanches'?
Veniu perquè és un espectacle alhora ple d’emoció, d’alegria, amb excel·lents ballarins sobre l’escenari. Gent que ha començat a ballar als carrers, coneixent el hip-hop des de la base, amb la generositat que demostra aquest ball... i la vessant acrobàtica. Però també hi ha un treball de llums, d’escenografia, que crea la màgia que volem veure en un espectacle. I no cal estar preparats: veniu, simplement: els ballarins comparteixen la dansa amb generositat i simplicitat.