El 24 d’abril del 1990, ara ha fet just 31 anys, el transbordador espacial Discovery s’enlairava des de cap Canaveral amb el que seria segurament el seu passatger més famós, el telescopi espacial Hubble, més conegut com a HST. Era la culminació d’un llarg procés, iniciat als anys 60, per a la posada en òrbita d’un gran telescopi que permetés observar l’univers sense estar limitat per les distorsions provocades per l’atmosfera terrestre. Un telescopi que portaria l’astronomia cap a noves fites, tant per la precisió com per la sensibilitat de les seves observacions.

Els problemes havien plagat el seu disseny, la seva construcció i el seu llançament. D’un disseny original amb un mirall principal de més de tres metres de diàmetre, es va passar a un de 2,4 metres. D’un pressupost inicial de 400 milions de dòlars es va passar a un cost per sobre dels 4.000. Previst per ser llançat l’octubre del 1986, el desastre del Challenger el gener del 1986 va fer que s’aturessin tots els transbordadors fins al 1988 i el seu llançament es va posposar fins a aquella data d’abril del 1990. Però aquí no es van aturar els problemes.

A les poques setmanes de la seva posada en òrbita, les primeres imatges obtingudes van evidenciar un defecte òptic al mirall principal degut a una mala calibració en el moment del seu poliment. La qualitat i la precisió no eren les que s’esperaven d’un telescopi fora de l’atmosfera. Ràpidament es van dissenyar una sèrie de programes informàtics que van permetre corregir, en part, les imatges obtingudes en espera d’una solució més definitiva. Aquesta arribaria el desembre del 1993, quan durant la primera missió de servei es va instal·lar Costar, corrector òptic dissenyat expressament per als problemes de visió del HST.

Des d’aleshores, i amb quatre missions de servei més que han servit per reparar hardware, actualitzar ordinadors i instal·lar nous instruments, el HST ha sigut el telescopi que més servei ha fet a l’astronomia en tota la història. Repassar aquí les descobertes que s’han fet amb el HST necessitaria milers de pàgines. Més de 15.000 articles publicats avalen l’impacte que ha tingut en tots els camps, des de la planetologia fins a la cosmologia més fonamental. En resum, es pot dir que durant els darrers 30 anys, no hi ha hagut gairebé cap descoberta major que no hagi tingut una contribució gran o petita del HST. Per a tots els astrònoms, hi ha un abans i un després el HST. I per a mi no ha sigut diferent.
La meva aventura amb el HST va començar a l’inici de la meva tesi doctoral, a l’Observatoire Midi-Pyrénées de Tolosa, el 1994. Ens vam meravellar, en rebre les primeres imatges corregides, de l’extraordinària qualitat, que complia amb tots els requisits que s’esperaven. La meva recerca va posar en evidència les possibilitats que tindria el HST en l’observació de l’espai més profund gràcies als instruments que tenia aleshores, però sobretot amb els instruments que serien instal·lats en futures missions, i va servir de base en el disseny de les observacions del Hubble Deep Field i posteriorment del Hubble Ultra-Deep Field i del Hubble eXtreme-Deep Field.

L’any 2000 vaig començar a treballar per l’Space Telescope-European Coordinating Facility, la branca europea del HST, contribuint al disseny dels arxius de les dades obtingudes i analitzant milers d’imatges dels instruments STIS i ACS a fi de determinar els efectes de l’energia obscura de l’univers. Van ser anys intensos en què també vaig ser cridat a participar en el disseny del successor del HST, el James Webb Telescope, que s’espera que sigui llançat a finals d’aquest any. Així doncs, després de 31 anys, la vida útil del HST arriba a la fi, però encara avui els milions d’hores d’observació són font d’inspiració i de descobriments i han deixat el llistó ben alt al seu successor i els que vindran.

Gràcies per tot Hubble Space Telescope!