Manel Figuera acaba d’agafar les regnes de l’Associació del Llibre del Pirineu. Per segona vegada, no consecutiva, i lògicament amb un grapat de projectes al cap. Què menys que desitjar-li sort.

Costa molt trobar relleu per encapçalar entitats, en general.  
Sí, sí, ja vaig ser-hi del 2012 al 2018. És cert que no és fàcil trobar qui es posi al capdavant. Pel que a mi respecta, quan jo vaig entrar com a president el 2012 tenia 55 anys, amb molts projectes al cap, moltes coses que volia fer. Ara en tinc uns quants més, d’anys, i no sé si tinc les mateixes ganes, confesso, però vist que no hi havia ningú més que estigués disponible... En fi, jo estic jubilat i disposo de més temps. 

Ves per on, el que d’altres desitgem.
També tinc coses al cap, no tot serà continuar amb el que ha fet l’Isidre Domenjó, que també, per descomptat. Continuarem col·laborant amb l’Idapa i amb la Fira del Llibre d’Organyà, per descomptat. Però m’agradaria fer més coses que tinc al cap. 

Que són...
Sobretot que la marca Pirineu existís per al llibre, que fos una marca de denominació d’origen i que  inclogués tant les comarques de l’Alt Pirineu i Aran com Andorra. Una cosa similar a la marca del llibre ebrenc, que funciona molt bé. 

Doncs endavant, oi?
Però tinc la sensació que aquí, al Pirineu, tothom escombra cap a casa seva: la Cerdanya ven Cerdanya, l’Alt Urgell ven Alt Urgell i Andorra ven Andorra. I no diguem l’Aran. Potser és que aquestes barreres físiques que hi ha entre nosaltres sí que ens separen. 

Mentalment. 
Per això penso que es podrà salvar un cop tinguem aquesta marca, un segell a cada llibre que es produeix al Pirineu, o des del Pirineu, o per a l’autor que parli del Pirineu. És clar, necessitem establir unes normes clares. Ho vaig intentar  anys enrere, però no ho vaig aconseguir: ni autors ni editorials ho tenien del tot clar. Crec que ara potser és millor moment... sobretot si Andorra s’hi implica. 
Hi treballarem, però de moment és una idea que s’ha de consensuar amb la nova junta directiva. L’Idapa sembla que n’està a favor i hem de continuar treballant a totes les comarques i també aconseguir implicar Andorra, insisteixo. 

D’idees en té més.
Hem d’aprofundir en una altra línia de treball que ja tenim, de recopilació de dialectologia de l’Alt Pirineu i Aran, que s’està perdent. Ja s’està fent, però cadascú a casa seva: el Joan Aixàs de l’Alt Urgell, que és molt positiu, i també engloba Andorra, oi? Als dos Pallars hi ha l’associació Camboeta, que també hi treballa, i molt bé, per recuperar lèxic, frases fetes... L’Aran ja ni diguem.  

Per tant?
No diguem que podríem unificar, perquè és impossible, però sí treballar més connectadament, unir esforços. Jo ara publicaré, en un parell de mesos, un estudi sobre els parlars pirinencs, de la Cerdanya fins a l’Aran. Em van demanar que ho fes en forma de conte i s’està il·lustrant. És aquesta la línia que pretenc que se segueixi, la de la feina conjunta. 

Una feina necessària, diríem. 
Perquè el català s’està empobrint. Però necessitem que també les editorials s’hi impliquin, tant les veteranes com les més noves. Si som convincents, segur que ho aconseguim. 

Això que diu que cadascú escombra cap a casa seva...
És difícil d’explicar. És una sensació. Per exemple, quan baixo a Organyà: soc molt ben rebut, prou que sí, però també és cert que soc foraster, això queda clar. A Puigcerdà passa el mateix: les llibreries venen principalment llibre de la Cerdanya, i l’Aran, per exemple, interessa menys. Jo ho entenc. Deu ser que un riu, com l’Ebre, és una via de comunicació que uneix, mentre que les muntanyes separen. 

No obstant això...
Tenim situacions socials comuns i per moltes raons hauríem d’aconseguir que la vegueria tingui més pes. Amb Andorra, jo sempre veig que Andorra és un actor important. Però per a tot això, ja dic, la meva primera feina és convèncer la junta directiva. 

No ens queda molt d’espai, però fem una pinzellada de la seva feina com a autor, que està en ratxa.
He fet una reedició, o més aviat, reescriptura de La treva de Talltendre, que el 1999 m’havia demanat Garsineu, i ara l’he convertit en novel·la, no tant un llibre històric, amb els personatges amb més relleu. A banda, alguna guia més d’excursió: m’interessa arribar a diferents sectors de població, començant per als joves, per això l’he plantejat amb reptes, etcètera. Bé, i més cosetes. Ja ho aniré explicant.