La meva relació amb Hazañas Bélicas comença cert número de la sèrie blava, devia ser als primers anys 60, sobre dos pilots ianquis destinats al front del Pacífic. Abans d’embarcar-se en una nova missió, passen la reglamentària revisió mèdica: un té una salut de ferro; a l’altre li detecten no recordo si una malaltia coronària. És igual, el cas és que es tracta d’un mal fulminant i que els doctors, sempre tan amables, li pronostiquen unes setmanes de vida com a molt. Lluny d’amargar-se, aquell heroic pilot decideix aprofitar el temps que li queda amb missions de combat cada vegada més temeràries per acabar amb el màxim nombre d’aeronaus enemigues abatudes: els caces Zero de l’armada imperial japonesa! Total, la vida ja la tenia perduda. A l’última, és el seu company qui cau abatut. I quan torna al portaavions –sempre he volgut pensar que el Saratoga, no em demanin per què– els doctors el criden a l’hospital de campanya: resulta que era el seu company, i no ell, a qui li havien detectat la malaltia mortal, i que s’havien confós de diagnòstic. El dolor per la pèrdua de l’amic el compensa amb la creu al valor que li reporta la temeritat de les últimes missions.

Aquella aventura em va quedar gravada a foc, com poden comprovar, i mai no l’he sabut trobar. I això que al Museu del Còmic tenim els 29 números de la primera sèrie, (1948-1949), els 321 de la segona (1950-1958), i la majoria dels de les sèries vermella i blava. Fins i tot li vaig demanar a Jordi Longarón, el pare del cèlebre marine que des del 1956 acompanyava la portada dels quadernets d’Hazañas Bélicas, quan el 2012 va desfilar pel saló: no se’n recordava. A canvi, em va dibuixar el sensacional G. I. que tenen aquí dalt, amb dedicatòria inclosa: “Amb admiració per la tasca feta i el desig que l’èxit de la Massana Còmic es mantingui durant molts anys”. Així ha sigut, tot i que ell no ho ha pogut veure perquè va morir el 2019. He mirat i remirat els centenars de quadernets i mai no ha sigut capaç de trobar l’episodi amb els meus dos pilots de Saratoga. Tot i que potser era el Lexington, o estaven destinats a les Hawaii. Fins i tot podria ser que combatessin a Europa, tot i que ho dubto perquè a Boixcar li agradava el front de l’Est, amb protes alemanys, i el Pacífic, contra els japonesos.

A Boixcar, el pare de la criatura, no el vaig arrbar a conèixer, però comprendran que a Longarón el vagi afusellar (!) a preguntes. La primera de totes, com va néixer el seu marine de portada: “Era el 1956. A l’època treballava com a cap d’estudi de Tieray i el director, Antonio Ayné, em va demanar una maquetació per a uns àlbums que inclourien tres episodis cadascun. Li vaig proposar el meu marine, molt allunyat de l’estètica Boixcar, molt més lliure. No li va agradar, però vaig insistir i va acabar cedint. Va ser un encert, perquè es va convertir en icona de la sèrie”. Només cal que pensin en Las Nuevas Hazñas Bélicas, publicades a patir del 2012 i que incorporaven una versió del meu GI adaptada a la Guerra Civil espanyola.
 
Longarón conservava un magnífic record de Boixcar, que l’havia acollit coma un igual, deia, quan ell es va incorporar com a aprenent a l’estudi amb tan sols 14 anys, i li perdonava les clares simpaties que li despertaven els soldats de la Wehrmacht. Probablement, en agraïment al tracte que li havien dispensat quan va anar a espetegar a un camp de treball alemany als inicis de la II Guerra Mundial. I reivindicava Friday Foster, el personatge que a principis dels 70 va crear per al mercat nord-americà. Era bo però tenia un defecte: la protagonista era una fotògrafa de moda negra. Els diaris del nord i de l’Oest –New York Times, Chicago Tribune, Los Angeles Times– van publicar la tira sense problemes; no n’hi va haver cap dels del sud que s’hi atrevís. Alguns van arribar a comprar la sèrie sense saber-ne l’argument i quan descobrien que Frida era negra se’n desdeien”.

No sé a vostès, però m’han entrat unes ganes boges de tenir a les mans un quadernet d’Hazañas. El número 34, amb El doctor Cotten, Titanes bajo el mar, La guerra y una mujer i El fugitivo. No senten el terrorífic xiulet d’un Stuka en ple vol!? La suor espessa de l’artiller de cua d’un B-29 que intueix la ràfega letal d’un Flak? L’impacte directe d’un Panzerfaust sobre la desgraciada cabina d’un Sherman?