L'escriptor Emanuel Cazaux fa uns mesos va visitar aquest racó de diari per parlar de la seva novel·la ‘El cazador de judíos’, i ara torna per explicar com ha estat la rebuda de la gent i més detalls de la seva faceta d’escriptor
Ens pot recordar una mica l’argument del llibre?
És un thriller que es desenvolupa a l’Argentina dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan milers de nazis i jueus van arribar al país.
Molts alemanys entraven d’amagat oi?
Depèn, alguns sí portaven una documentació falsa, com Josef Mengele, però molts altres no. També se sospitava de la possibilitat que el Govern hi estigués involucrat d’alguna manera. És més, es parlava que hi havia un interès a construir una bomba atòmica a l’Argentina.
Ostres!
I, dins aquest entorn amb tants dubtes i incògnites, és on es desenvolupa la novel·la. Tot està inspirat en fets reals.
Hi ha la teoria que Hitler realment va emigrar a l’Argentina...
Sí, però no hi ha res realment provat. És com els que diuen i asseguren que han vist un ovni, si no ho pots provar... Però el cas de Mengele sí que és cert. I la meva història neix del fet que hi havia molts nazis i, també, molts jueus.
I tant.
I tots els assassinats que explico estan documentats. Potser al llibre hi ha escenes una mica explícites, de sang i fetge, però com se sol dir, la realitat supera la ficció, i és molt més dura.
Ja de petit escrivia, és així?
Sí, i recordo un moment en concret que em va marcar. Era a la primària, quan tenia vuit o nou anys, i vam haver de fer una redacció curta, molt precària, és clar. Però la professora va exposar el meu relat davant de tota la classe, com a una mena de premi simbòlic.
Un gran premi!
Allò se’m va quedar gravat. I demostra com un bon professor, que fa bé la seva feina, et pot macar la vida, per a bé o per a mal, però te la pot marcar. Allà va ser el meu primer interès conscient per l’escriptura.
Com va prosseguir en el seu camí?
Amb 27 anys vaig escriure la meva primera novel·la, que vaig tardar set anys a fer, però la vaig fer gairebé com a una necessitat. La següent, El cazador de judíos, me la vaig prendre més com un repte personal. ¿Seré capaç de crear una novel·la que sigui bona i m’obri un camí cap a l’escriptura? Em preguntava.
I com li està anant?
De moment, el retorn que rebo de la gent, tenint en compte que és la primera que publico, és molt positiu. Així que sembla que va bé!
Quin és l’escriptor de novel·la negra que més li agrada?
El que més em crida l’atenció, i que també em va marcar el seu estil, és Carmen Mola, que ja sabem que són els escriptors Jorge Díaz, Agustín Martínez i Antonio Mercero que utilitzen un pseudònim. Crec que tenen l’estil més semblant al meu i al que m’agrada.
N’hi ha algun que li agradi en general, sense estar subjecte a un gènere en concret?
Mira, va ser amb 27 quan realment em vaig aficionar a la literatura. Abans, simplement llegia per qüestions d’estudi, però arran de llegir un llibre, que era alguna cosa similar a l’autoajuda, no sé per què em va atrapar.
Va ser el punt d’inflexió!
Llavors vaig començar a llegir-ne molts, però vaig arribar a la conclusió que per molt que em dediqués la resta de la meva vida únicament a llegir, no me’ls podria llegir tots. Així que vaig començar pels més coneguts, com Kafka, Hermann Hess, Borges... Tots els que havien marcat un precedent a la història.
I fan de mestres, d’alguna manera.
Llegir tots aquests escriptors també ajuda a un mateix a l’hora d’escriure, saber què fan en una escena determinada o com redacten quelcom.
Són una inspiració!
Sí, però com deia Picasso, “que la inspiració m’enxampi treballant”. Perquè l’escriptor es fa, no neix, i és molta feina. També sempre animo la gent a escriure; veure la teva novel·la acabada és una satisfacció molt gran.
M’ho imagino.
Per a mi, el més important no són les capacitats o ni tan sols el talent que algú pugui tenir, sinó la història que tinguis per explicar, i tots tenim una història. Ara hi ha correctors, tallers literaris, que ens poden ajudar. De fet, darrere la meva novel·la hi ha moltes persones, i els estic molt agraït.