Autora de dos diguem-ne best-seller del gènere, ‘Negro sobre negro’ i ‘Un invierno en Kandahar’, la viatgera barcelonina presenta aquest vespre a la llibreria La Trenca ‘Mi cuaderno morado’.

Això de la literatura de viatges, li direm, posa les dents llargues als que no viatgem gaire. 
Ja. Però no, jo crec que al contrari, dona la possibilitat a qui no viatja de fer-ho des del sofà de casa seva. Si els aventurers no ho expliquessin, no se sabria que algunes coses existeixen, oi? Per exemple, parlar de llocs molt llunyans on molt poca gent ha pogut accedir, dona aquesta oportunitat a qui no pot o no vol anar-hi, de saber com és el món. 

Què posa una llicenciada en Física a recórrer el món? 
Hem de pensar en l’època en què era estudiant i acabava la carrera, a Barcelona. Vaig sortir cap a l’Orient a finals del 1968, quan la dictadura estava en marxa i a la universitat sempre hi havia aldarulls. Era moment de posar terra pel mig. L’Orient estava de moda per buscar els gurús que facilitessin una altra manera de veure el món, més espiritual... tot i que jo no era gaire espiritual ni religiosa. Però volia veure món, i aquí tot era molt fosc i avorrit. 

Va anar a espetegar a Teheran. 
A l’època del xa que, ja veieu, no era tan diferent de la Barcelona del moment, amb manifestacions d’universitaris cada dos per tres i la universitat tancada. Però per a mi era un món nou, seductor.

I cap a l’Afganistan. 
Em va seduir més encara, aquell món tan tancat. Semblava com viure a dins d’un pessebre, però trobant-hi una gent molt diferent i acollidora. Jo era una noia jove que viatjava sola i sempre em van protegir, acollir en aquelles famílies, a casa seva, a les zones de les dones. 

Però no és el que recull a ‘Mi cuaderno morado’. 
No. Té com a subtítol El viaje más largo, en referència a la vida en general. Volia explicar l’arrel d’aquesta afició meva a veure món. Hi parlo de la família, dels avis, de les ganes de fugir, de marxar, i explico allò que passava a la Barcelona de l’època. Tot plegat, barrejat amb històries d’avui a Califòrnia. 

...?
He canviat el destí dels viatges, perquè allà hi tinc els nets. Hi passo llargues temporades i passen noves aventures, de carrer, de veïnatge, de gent que conec de nou i que veig que van fer la mateixa vida que jo quan era jove. Jo a Barcelona i ells, a Berkeley, amb aquella efervescència de moviments contra la guerra del Vietnam, els Panteras Negras, etcètera. 

La història és com caminar sobre una cinta automàtica d’aquelles?
Es repeteixen moltes coses, sí. Però també hi ha grans canvis i els joves del moment vam tenir l’oportunitat de fer una mena de revolució que per a alguna cosa ha servit, com en el concepte de les relacions sexuals, per exemple. Jo de totes maneres explico les històries que no surten als llibres d’història, la que es viu en les famílies. Per exemple, amb el pare arribat de Burgos, un avi que era jugador de pòquer professional i anava pels casinos d’Europa... 

Un viatge també es pot fer per la teva ciutat, per casa nostra, hi queda tant per conèixer. 
A mi m’ha servit el llibre per recordar moltes coses, per posar en ordre relacions familiars que tenia poc assumides o poc explicades. També és cert que moltes coses les puc dir ara perquè els pares ja no hi són. 

El component més important dels viatges són les persones que s’hi van coneixent?
Per a mi, sí. Per a mi, sí. No els museus ni els monuments, que són importants, sí, però no com les persones. Ara bé, no sé si el que jo explico són tant viatges com estades llargues, amb les seves vivències. Això fa que el que queda després són les amistats. 

Que duren. 
Oi tant! Els que vaig conèixer a l’Afganistan, per exemple, ara han hagut de marxar del seu país (d’altres van morir). Ara, quan vaig a un país és per veure’ls a ells. 

I per les seves pàgines de Barcelona s’hi belluga tothom, de Tàpies als Maragall o Bofill.  
Són, sí, els que s’hi bellugaven, i lògicament hi apareixen. Hi apareix molta gent.