Acostumen a dir-li les alumnes que està “forta com el vinagre”, amb admiració no exempta d’enveja.  Amb un somriure sempitern per endolcir la disciplina, la Mònica Obiols posa ‘els seus’ ben en forma

Hem fet tard per estar com tu. 
No, no, i ara! Mai no és tard per començar, per agafar l’hàbit de cuidar-nos, de trobar-nos millor. Mai hi ha el moment perfecte, tots són bons. 

Anima! 
Tenir ànims per començar ajuda molt, i un cop ho has fet, l’adrenalina que et genera encara fa créixer els ànims per continuar. 

Ara tot és un corre-corre amb l’operació biquini. 
Ah! Depèn del que entenguis per operació biquini. Si es tracta d’arribar a les vacances a la platja amb la massa muscular definida i poc greix corporal,  potser que en un mes ja serà difícil. Però si es tracta de millorar els hàbits alimentaris i la forma física... d’aquí al juliol segur que estaràs molt millor!

Volem no tenir panxa, ni cel·lulitis.
Aquesta operació biquini urgent té problemes: se centra més en l’aparença que en la salut, amb mesures extremes: dietes molt restrictives, excés de càrdio, suplements innecessaris... Tot molt poc sostenible. 

I mira que ens ho adverteixen...
Genera el missatge que hi ha un “cos vàlid” per anar a la platja, quan en realitat qualsevol cos ho és. És una pressió social que hauríem d’aprendre a evitar.  Sobretot les dones, els homes encara són més passotes. A banda, hormonalment són més simples i per poc que facin, noten resultats molt ràpidament. 

Hauria de ser operació arribaré als 80 plenament fort i autònom, oi? 
Exactament, i últimament hi ha dies que m’emociono i tot: normalment, la sala de màquines del gimnàs estava abans plena de nois joves, d’homes, i ara hi ha dies en què veus moltes dones grans entrenant cardio, força. Senyal que agafen un hàbit saludable, que els va bé, que es troben millor...

Ole per elles! 
Ningú ha de tenir por d’anar a una sala de màquines, perquè no hi ha límit d’edat, ni preferència de gènere. 

Au va! Però volem estar com tu.  Per on comencem? 
L’ideal, insistim sense parar, és la dieta mediterrània. No som conscients de la sort que tenim, i sense cap restricció anormal, sols menjar de tot, menjar saludable. Beure molta aigua, que ens n’oblidem, sobretot amb la calor. I moure’ns una mica cada dia. Combinar exercicis de força i entrenament cardiovascular. 

Amb això... 
Aconseguirem trobar-nos molt millor físicament. 

Sembla fàcil, però ens costa.  
Només fa mandra començar. S’està bé al sofà veient Netflix, o a la terrassa amb la cerveseta. Però no és incompatible, s’ha de compensar. 

Haurà tingut alumnes de tot tipus.  
Em sento molt satisfeta amb aquest perfil de dones grans a les quals veig motivades, que se superen. Van començar fent sentadilles en una cadira i al final aixequen fins a deu quilos. És maquíssim de veure! 

El teu paper? Hi ha psicologia...
Sí, saber animar la gent, motivar-la, que vinguin i gaudeixin. 

Ens la va colant amb un somriure.  
És que m’agrada tant la meva feina que no em costa gens. Gaudeixo ajudant la gent a millorar, que tinguin més salut... entrenant i en l’alimentació, com a nutricionista. 

Confessa: aquesta petita veta sàdica dels monitors...  
Bé, bé, em diuen que soc un pèl dimoniet. Però sabeu per què? Perquè la gent sempre pot fer molt més del que es pensa i si algú els empeny a sortir de la comoditat, ho aconsegueixen. 

Què et va portar cap aquí? 
Sempre dic que em dedico a això per la Marta Buchaca. 

Home! Tots l’adorem! 
Oi que sí? De joveneta feia classes amb ella, a totes les que podia i més: volia ser  com ella. En acabar el Batxillerat ja tenia decidit que faria el grau superior d’esports i ho vaig completar amb la carrera de nutrició. 

Una elecció ja de vida? 
I tant! Si puc, faré això sempre. M’encanta, la veritat, i em sento molt afortunada. 

Ens veurà moure’ns amb desimboltura amb vuitanta anys i es dirà “en part, és gràcies a mi”.
Això espero, és molt satisfactori, em genera molt d’orgull, ho confesso. Fa set anys que hi treballo i he vist com la gent progressa. M’emociona.