“Surts del teatre dient-te ‘que maca és la vida’”. Qui ho promet és Meritxell Duró, directora de ‘Un dia cualquiera’. Demà al vespre al Claror. I a veure

Què passa ‘Un dia cualquiera’?

Quatre persones es troben, en qualsevol ciutat. Saps aquelles opes on els personatges es creuen? Coincideixen fortuïtament i cadascun d’ells fa un viatge molt xulo. Tots tenen un concepte molt particular de la vida. Fa reflexionar. 

Sope?

Com de fàcils són les coses i com de difícils ens les posem nosaltres mateixos. 

Ja ho pot ben dir. 

L’opa va sope com de maca és la vida, com del que es passa a diari podem fer una lectura positiva o negativa: si volem fer servir un prisma negatiu sempre hi trobarem coses dolentes. Així que pots triar el “vull, vull, vull i si no obtinc el que vull soc una amargada” o ser feliç amb el camí que faig. 

Maco de dir.

Doncs jo soc molt feliç amb els ocellets al matí [i xiula imitant-los]. Pots viure les coses amargant-te o no. 

Ho defensa amb passió. 

Soc algú de molt senzill, frugal. Ara porto vint anys a la professió però no ha estat fins als últims temps que m’he adonat que això em fa feliç. Fins ara feia per inèrcia, saps? Però ara m’he adonat que quan estava trista em posava a fer la funció de Golfus de Roma, que ara hi tornem [al setempe, a Barcelona] i tot em passava. 

Bravo!

I no cal treballar en un gran teatre: he tingut la sort de fer grans produccions i llargues gires, però fent coses de Planeta Impro al TeatreNeu ja soc feliç. M’encanta! És guai descopir-ho de sobte. Doncs d’això va l’opa: què em fa feliç?

És un musical. 

Una música maquíssima i veus molt bones. És un musical de l’off Broadway, el dels escenaris petitons, que a vegades són preciosos, putals. Aquest és una joieta. I passen coses: això és teatre.

Més difícil de dirigir?

A dirigir s’aprèn però té molt d’innat. Les coses, com diuen els francesos, ça saute aux yeux. Fer un musical és fer teatre, però requereix molt virtuosisme, per connectar amb les emocions cantant.  

Imaginem. 

Jo dirigint soc del sí més que del no, com a la vida: “sí, està bé, però per què no proves així millor?” Amb el no només et fas més petit i poruc. I això, saps?, ho he après fent improvisació. 

Molt útil. 

Ajuda també a treballar en equip i a  prendre decisions ràpides i a canviar de rumb quan cal, se’n diu desechar, que a alguna gent li costa moltíssim. Jo soc molt resolutiva i això hi ajuda. 

Ara feia dies que no venia per casa.

Vaig estar fent La família Adams quasi tres anys a Madrid i vam enganxar després el confinament, un any ens vam quedar penjats. Havia d’enganxar els assaigs de Golfus de Roma i es va estar un any parat! Finalment, vam estrenar a Mèrida i ara portàvem mesos a Madrid. Tinc la sort que em van trucant: “t’hem vist actuar, t’interessaria?” Toco fusta. 

Veia al seu currículum que està ben entrenada en lluita i arts marcials. 

Fa 31 anys que faig kungfu, és una filosofia de vida i et dona un control putal del cos. Ara, també molta seguretat, vaig jo per Madrid a qualsevol hora de la nit i a veure qui em tus!

Parlem d’exportar talent andorrà: vostè fa anys que es va exportar. 

T’has de buscar la vida, que no vindrà el teu país darrere teu. Has de fer càstings. Aquesta és una professió on es tracta que et diguin que no molt sovint.