Gerard Rosanas. Després d’uns anys al sector hoteler, aprofita el bagatge acumulat per llançar-se a l’aventura de muntar local propi. Rebosteria i altres delícies salades amb dos segells: el del savoir faire gal i el de la producció artesanal, fresca del dia, sense aquells additius que ens fan emmalaltir.

El projecte. S’acaba d’instal·lar.  
Sí, a Bonaventura Riberaygua. És un projecte amb un amic que ha treballat de xef pastisser tota la vida, Sébastien Mouchard. La idea és tornar a la rebosteria diària, fresca, tradicional. S’està perdent. Hi ha gent a qui s’enganxa pel paladar i això li importa menys potser. 

No obstant això... 
Nosaltres volem apostar pel producte fresc, que no estigui industrialitzat, que no porti conservants ni històries. No sé si se’m tiraran al coll, però pocs croissants hi ha Andorra que es facin frescos.  També és cert que n’hi ha de congelats que són molt bons, els compres per setanta cèntims i els pots vendre a un euro. 

La butxaca... 
No dic que el nostre producte sigui car, però té un cost afegit. La mà d’obra que necessites ja no és la mateixa. 

No en mengis cada dia, però de més qualitat.  
Veig clients que no em venen diàriament, és clar. Per la rebosteria o per l’entrepà. Nosaltres no fem la barra típica perquè tenim un espai molt petit a l’obrador, per això fem un pa de foccaccia i un pa japonès. També hi ha qui el pastís, la coca,  un assortit de brioixeria, el reserva per als caps de setmana. 

Ens cuidem.  
No és qüestió de posar-se gras, però cal gaudir d’un bon producte de tant en tant. Ara bé, aquelles coses de supermercat que ni saps què hi ha a dins... Tothom hauria d’entendre les etiquetes. 

Ara anem amb aquelles aplicacions per llegir-les. 
No soc molt radical en això. A mi m’encanta el dolç i he menjat molta cosa industrialitzada. Però quan agafes consciència de què menges et dius “para!” Prefereixes menjar una sola cosa, ben feta, fresca, que no t’ajudarà al tema del colesterol i que tindrà sucre, però no et farà tan de mal com menjar uns éclairs de xocolata del súper. Uf! l’etiqueta!

El paladar s’educa. Aquell gust industrial... 
Sí, sí, sí, totalment. Eduques el paladar des del dia que neixes. Vas reconeixent sabors, textures... Ara, hi ha gent que té un paladar més fi i qui no el té tan desenvolupat o que ha de mirar més la butxaca, per descomptat. Cadascú...

Ara, qui no té  un all té una ceba, una intolerància  o una altra. Tant menjar industrial, diuen, passa factura. 
Oi tant! Si més no, no ajuda. També és cert que els temps són els que són, hi ha molta gent per alimentar i s’ha de fer d’alguna manera. Però no hauria de ser l’excusa, es va fer malament i així estem com estem. Si haguessin cuidat el producte, la salut de la gent des de l’inici, no hauríem arribat a aquest extrem. Vaja, que jo tampoc és que sigui especialista, no voldria posar-me on no toca. 

Té raó. Ens n’anàvem. Vostè ve de l’hoteleria.  
A Sébastien el vaig conèixer quan jo estava de responsable d’un hotel i ell havia de venir a Andorra. Ens vam anar coneixent i va sorgir la idea de muntar una pastisseria. Ell és francès, de Normandia, i ha estat treballant en llocs com Brighton o París i últimament estava a Brussel·les, des d’on va arribar aquí. 

Vostè també és cuiner.  
Sí, vaig estar anys treballant a Nova York i ara estava a Andorra, de xef en un hotel, i havia de muntar un equip, així ens vam conèixer amb Sébastien.  

Convertir-se en empresari, en emprenedor, és dificilet, diuen.  
Sí, prou. És el meu primer negoci propi, havia posat en marxa projectes, però com assalariat, i és cert que has d’enfrontar molta documentació, molts permisos, es fa molt llarg tot plegat. 

Molta sort.  
A veure. Volia apostar perquè no es perdi la pastisseria feta a la manera tradicional, que entris a l’obrador i et recordi les olors de la cuina de l’àvia, de mantega, de pa i brioixeria acabada de fer.