Hi ha llocs que, quan tanquen, no tanquen només una porta. Tanquen, només temporalment en aquest cas, un tros de la memòria d’un poble. Pel restaurant del Palanques, els darrers dies abans del tancament, hi van passar un munt de clients habituals amb ganes de fer un darrer àpat i recordar històries. Que si l’àvia hi ballava en un dels salons, que si els pares s’hi havien conegut, que si aquell menjador havia vist passar mitja vida de la Massana. Fins i tot hi va haver qui va preguntar si es podia endur un tros de rajola del terra de record.
L’Hostal Palanques va abaixar la persiana el 7 de setembre. Ho va fer després d’un últim servei, un dinar de dijous, vigília de Meritxell, amb molta gent de la parròquia, algun excònsol, un ministre i, sobretot, molts veïns. No hi havia grans anuncis ni cap cerimònia. Però sí aquella sensació de final d’etapa que només tenen els llocs que fa molts anys que formen part del paisatge quotidià.
I el Palanques en fa molts. L’edifici actual es va inaugurar el 1935 i des del  1979 el regenta la família Vaillant i, des de fa anys, és en Julien qui n’ha assumit el timó, també als fogons.
Els Vaillant i els Molné, la família propietària d’aquest preciós edifici, estan d’acord. Ara toca parar per poder continuar. La reforma rentarà la cara de la recepció, el restaurant, les habitacions, els lavabos i també la cuina. La voluntat, però, no és convertir el Palanques en una altra cosa. Al contrari: mantenir-ne l’aire clàssic, sobri i recognoscible. Que quan torni a obrir encara sigui el Palanques.
També hi haurà novetats als fogons. Julien vol incorporar-hi una brasa i disposar d’una cuina més preparada per ampliar l’oferta i passar dels dos menús actuals, migdia i nit, a una proposta amb més possibilitats. Però sense canviar de camí. La seva és una cuina de xup-xup, de guisats, de temps i de cassola; aquella cuina de les àvies que ell ha anat fent seva després d’anys d’ofici.
El Palanques necessita posar-se al dia, sí. Però sobretot necessita continuar explicant coses. I potser aquesta és la millor manera de conservar un lloc així: no deixar-lo quiet en el passat, sinó donar-li prou futur perquè la gent hi pugui continuar acumulant records. 
De moment, doncs, no és un adeu. És un fins aviat