Èric Rossell és fotògraf de professió, però la música sempre l’ha acompanyat, i ara ha publicat el seu primer àlbum, titulat ‘Negre sobre blanc’. El naixement del seu fill és el que l’ha motivat en aquesta nova aventura.

Per què s’ha llençat a treure un àlbum en solitari?
Sempre m’havia cridat l’atenció i, a més, que fos solament amb piano. Volia estar cara a cara amb l’instrument, i ara estic en una etapa de canvis en la meva vida, ja que he sigut pare, i ha despertat certes coses dins meu que m’han dit: “És el moment”.

Ser pare l’ha inspirat en la totalitat del disc o ja el tenia pensat d’abans?
Són nou peces, i algunes ja les tenia gravades de feia temps, però el fet d’haver sigut pare m’ha ajudat a concretar la part conceptual de l’àlbum. Negre sobre blanc és part de la meva història, i aquest esdeveniment ha fet que cobrés sentit.

Quants anys fa que toca el piano?
El vaig començar a tocar amb dos anys, però hi ha hagut èpoques on l’he tocat més i d’altres que menys, però sempre m’ha acompanyat quan l’he necessitat, per dir-ho d’una manera.

Ha fet de terapeuta.
Sí, em serveix molt per relaxar-me. A més, penso que el piano és un instrument que treu la part més blanca, més lluminosa, de la meva personalitat.

S’ha inspirat en algun altre pianista?
Sempre hi ha referents, com Yann Tiersen o Ryūichi Sakamoto, que et donen idees per fer les teves pròpies composicions. M’agrada molt aquesta música que neix del clàssic però que l’entenem com a contemporània.

A mi sempre em ve al cap Ludovico Einaudi.
Totalment! El piano té el vessant més elitista i el proper, i ell penso que ha aconseguit aquesta última. Això és una cosa que m’agrada molt, que un instrument tan antic, pur i noble sigui tan  accessible. Aquesta també és una de les voluntats de Negre sobre blanc.

El seu àlbum és instrumental, com escull un títol o un altre per a cada peça?
Hi ha vegades a la vida que et passa alguna cosa que et motiva a crear, sigui el que sigui, i pot ser més senzill associar un sentiment a un adjectiu en concret. Però d’altres he tingut la música abans de posar-li títol, i he jugat una mica amb l’arbitrarietat.

Entenc!
Ara bé, també hi ha títols més evidents, com la peça número 9, que es diu Benvingut, i està clar que va per al meu fill. És la cançó que culmina el projecte i també la que té més tendresa. Però també m’agrada que cada oient en faci la seva interpretació.

Ja està pensat en projectes futurs?
Sí, m’agradaria tenir més gruix musical personal, ja que també voldria fer un concert de presentació, però necessito una mica més de contingut. Penso que per fi he pogut materialitzar aquesta part de mi, i li vull donar continuïtat.

I on va gravar ‘Negre sobre blanc’?
A Sol de Sants Studios, a Barcelona, que és un estudi emblemàtic. Per a mi va ser tota una experiència, i estic molt content del resultat. La qualitat de l’enregistrament és espectacular, i tot va ser molt enriquidor.

Allà hi han gravat músics molt grans!
I tant, i això em cohibia una mica! El fet d’assentar-me en aquell piano sent conscient de les mans que l’havien tocat anteriorment... Però finalment va acabar tot molt bé i ara ja sé més o menys com funciona un estudi d’aquestes magnituds.

No obstant això, vostè és fotògraf.
Així és, tinc una productora i aquesta és la meva activitat professional majoritària, però la música sempre ha acompanyat el llenguatge visual. M’agrada molt treballar amb el contrast, amb el positiu i el negatiu, el blanc i el negre.

Entenc.
Per això insisteixo que el títol de Negre sobre blanc és la història de la meva vida. La portada també l’he dissenyat jo mateix, i la gent que em coneix pot veure ràpidament que soc jo, que hi ha la meva essència, i això m’omple de ganes de continuar.

També fa referència a les tecles del piano, oi?
Sí, aquesta és la part més explícita, ja que al disc solament hi ha piano. No vaig voler afegir-hi cap altre instrument perquè la intenció era que fos un àlbum més íntim, i el piano és el que més et permet aconseguir aquesta proximitat.