Premiades la passada edició del Cambra Romànica, les germanes del Duo Belloch -Adèle i Rose Leyraud-Sehmer- hi tornen, convidades. Bé, hi ornen a mitges. Coses de la vida.

Dissabte, al migdia a Sant Jaume de Ransol. Emocionades? Nervioses?
Adèle Leyraud-Sehmer: Bé, jo més aviat decebuda, perquè no podré tocar. Em vaig trencar un braç fa poques setmanes i em perdo el concert. Em reemplaçarà la professora de violí del conservatori de Puigcerdà, Anna Martínez Tos, que tocarà amb la meva germana. 
Rose Leyraud-Sehmer: Jo confesso que abans d’un concert sempre em poso una mica nerviosa, sí. I a sobre, aquesta decepció de no poder tocar amb la meva germana. Sort que l’havíem tocat plegades en altres llocs. 

Quina decepció, sí!
Adèle: Bé, són coses que passen. Sí que em sento decebuda, després de tant de treball i d’esperar-lo durant tant de temps. Però tindrem oportunitat de tocar-lo en altres ocasions. 

Què sentirem, igualment?
Adèle: És un concert amb peces curtes de diferents autors i èpoques, de Telemann, de Bach, Mozart, Fauré o Xostakòvitx. Hem triat peces presentades al concurs i d’altres que hem triat amb els professors. Les hem treballat durant tot aquest estiu. 

El teu professor de violí és Jordi Albelda.
Adèle: Sí, sí. Des que tinc set anys. Ara en tinc setze. Ell ens va donar la idea de presentar-nos al concurs. Havíem anat a algun dels concerts de Cambra Romànica i vam decidir-nos. Una bona experiència. La meva germana estava una mica més nerviosa, també és més petita, té 14 anys. Però tot va passar molt bé. Molt contentes. I era la primera vegada que ens presentàvem a un concurs. 

Guanyar encoratja. 
Adèle: Sens dubte. No estàvem gaire segures de nosaltres d’entrada, així que guanyar ens va donar molta empenta per continuar treballant. No ja pels concursos, sinó perquè ens preparem coses per tocar en públic, no sols en família. 

La música és cosa de família?
Adèle: Sí, els meus pares també toquen un instrument. Nosaltres vivim a la Cerdanya francesa, a Angoustrine, a només una hora d’Andorra. Fem música des dels cinc anys. Jo feia classes i un dia vaig conèixer Jordi Albelda, que pensava posar en marxa una petita escola de música. Finalment, soc jo que he començat a venir aquí per fer classes amb ell. 

I Rose fa classes a Puigcerdà. 
Rose: Sí, sí. Jo vaig començar la flauta travessera en sentir tocar la mare. 
Adèle: Ens va agradar descobrir la música. Toquem amb amics, vam impulsar un grup de música tradicional amateur. De tant en tant toquem en balls. És divertit. 

Us plantegeu la música com una opció de futur? Professional? 
Adèle: No, no. Jo tinc clar que vull fer una titulació, tenir una professió. Pel que fa a la música, sempre serà una afició, tot i que em plantejo fer-ne d’estudis superiors, de continuar endavant amb la formació. 
Rose: Igual que la meva germana, jo també voldré estudiar alguna altra cosa, encara no m’he decidit, però no crec que m’acabi dedicant a la música. Però la música, sí, formarà sempre part del meu dia a dia. 

La música vol un esforç constant, una perseverança. 
Adèle: Sí, sí, sens dubte. Però ens dona moltes satisfaccions. 
Rose: Ens pren molt de temps diàriament, això és cert. Però d’altra banda, sabeu?, quan som en concert és molt plaent. També és una oportunitat de fer nous amics. Per exemple, fa un temps vam tocar a Bèlgica. Ara a Andorra. Bones experiències.