De vegades l’apaguem gairebé sense adonar-nos-en. Callem una opinió, amaguem una part de nosaltres, rebaixem la nostra intensitat o intentem seguir un ritme que no és el nostre. Ens adaptem perquè volem agradar, evitar el judici o no decebre. Adaptar-nos forma part de conviure. El problema apareix quan, per trobar el nostre lloc, ens anem fent petits.
Silenciar massa vegades la nostra veu pot acabar apagant allò que ens fa autèntics: la manera de mirar, crear i aportar valor. És com anar abaixant el volum d’una cançó fins que un dia gairebé ja no la sentim. I amb ella, part de l’energia que ens dona vida.
No connectarem amb tothom. I potser tampoc hauríem d’intentar-ho. Mostrar-nos implica agradar a uns i no a uns altres. Quan el judici extern pesa més que el nostre, però, podem començar a observar-nos permanentment des dels ulls dels altres. I aleshores apareixen la vulnerabilitat, la vergonya i una pregunta perillosa: “Seré suficient?”
Aquesta sensació creix quan posem tota l’atenció en allò que ens falta. Podem haver avançat, après, creat i aportat, però la mirada se’n va directament cap al que encara no sabem fer. Com si en una pàgina plena d’encerts només fóssim capaços de veure la paraula en vermell.
Llavors arriba l’esforç. Més hores, més exigència, més control. I, paradoxalment, no sempre avancem més. A vegades ens bloquegem. Ens falta aire. Anem a destemps. Amb poca energia ens costa més reconèixer allò que fem bé i aprofitar-ne el potencial.
Fins i tot podem caure en una altra trampa: creure que hauríem de tenir un nivell mínim en tot. L’ego ens diu que demanar ajuda ens farà més petits, quan sovint passa exactament el contrari. Reconèixer que no sabem alguna cosa no ens resta valor. Ens permet aprendre, complementar-nos i créixer. No necessitem saber fer-ho tot per tenir alguna cosa valuosa per oferir.
També fallarem. Tots. I com més ens exposem, creem, decidim o intentem, més possibilitats tindrem d’equivocar-nos. Però haver fracassat en alguna cosa no ens converteix en uns fracassats. Una acció no és una identitat.
Quan aparegui aquesta veu destructiva, potser val la pena aturar-nos i preguntar-nos: sempre he fallat? Mai he encertat? No he construït res valuós fins avui? Probablement, les respostes qüestionaran el relat que ens atrapa.
Hi ha un exercici senzill que ens pot ajudar. Imaginem que algú que estimem ens explica que només és capaç de veure les seves mancances, que ignora tot el que ha recorregut i que es parla constantment des de la crítica. Li parlaríem com ens parlem nosaltres? Probablement no. Parlar-nos en tercera persona pot donar-nos distància, perspectiva i una mica més de justícia.
Això no significa ignorar allò que podem millorar ni protegir-nos de qualsevol crítica. Algunes ens ajudaran a créixer. D’altres no ens pertanyen. La crítica també passa pels filtres, expectatives, experiències i inseguretats de qui l’emet. Escoltar-la no significa entregar-li les claus de casa.
Cuidar la nostra identitat implica poder revisar-nos sense destruir-nos. Reconèixer el que ens falta sense menysprear el que ja tenim. Acceptar ajuda sense sentir-nos inferiors. I recordar que el nostre valor no pot dependre de l’aprovació externa.
La pregunta no és només on encaixo, sinó què em passa quan ho intento. Quines parts de mi estic deixant fora? Quina veu estic silenciant? Quanta energia gasto intentant viure segons les expectatives d’algú altre?
Perquè podem passar-nos anys buscant un lloc on encaixar i descobrir que per aconseguir-ho ens hem anat perdent pel camí.
Respectar qui som no significa deixar d’evolucionar. Significa no haver de desaparèixer per pertànyer. Si em respecto per qui soc i també respecto aquells que m’estimen, puc deixar de fer-me petit i començar a acceptar la meva presència.
Potser pertànyer de veritat comença precisament aquí.