“El públic fa part del moment, de la música”

Manuel De Almeida-Ferrer és violinista del Trio Jakob, jove formació (Carla Peña al cello i Imanol Casán al piano) que dissabte passarà pel Cambra Romànica, a Canillo. En aquesta ocasió el cicle els estén la catifa vermella: venen a oferir un concert com a guanyadors de la passada edició del concurs. Al programa, Brahms i Haydn

Guanyadors de la segona edició. 
Va ser el primer concurs des que jo em vaig afegir al trio, que es va fundar el 2014. Vivim tots tres a Holanda, que és on vam contactar, just abans de la pandèmia, quan a mi se m’havien ensorrat altres formacions. Ens vam conèixer, vam provar i tot va sorgir naturalment.

Arribar i moldre. 
A Andorra era el primer cop que ens posàvem els tres junts sobre l’escenari. 

I pim-pam?
Mai no és pim-pam, sempre hi ha molta feina al darrere, un procés molt llarg. Però és cert que vam arribar a Andorra amb l’objectiu de guanyar. Com tothom, és lògic. Però el nivell era bastant alt. Recordo el moment que van anunciar el premi, que ens va sorprendre, de debò. Perquè per molt preparat que vinguis sempre hi ha un factor sorpresa. 

Un trio molt internacional. 
Una catalana, un basc i un portuguès que es coneixen a Holanda... quasi és l’inici d’un acudit, oi?

No gosava dir-ho. I venen a competir a Canillo. 
A causa de la Covid era impossible fer concerts, però això d’assajar i preparar repertoris sense una finalitat, bé, està bé quan ets un estudiant de divuit anys, però ja per a nosaltres... Vols treballar amb un objectiu més enllà de millorar. 

S’entén.
Vam fer un parell de concerts en línia, però he de dir que això reuneixen el pitjor que tenen les actuacions amb el pitjor d’una gravació, l’adrenalina del directe i l’exigència d’un enregistrament però sense el públic. És com fer una gravació en una sola presa, en una sola oportunitat. No m’agrada. 

I un concurs?
S’atansa més a l’ambient de concert: tens públic, encara que sigui el jurat. La música necessita algú a la sala per interactuar. Fer música en una sala buida no funciona per a nosaltres com a intèrprets. 

Coneixíeu Andorra?
Per a mi va ser la primera vegada. Però quina impressió! La natura. Hi vaig fer el primer ninot de neu! No et diré que el paisatge influeixi en la música de manera directa, però segur que el contacte amb la bellesa ajuda l’artista, encara que no se n’adoni. Segur que ens va influir, inconscientment, en l’actuació. 

Hauria de preguntar per qüestions musicals, oi? Va: concert dissabte.
Tornem entusiasmats. Enguany ja estem en una bona onada de concerts: a Espanya, Holanda, Portugal. Presentem un repertori nou. Al concurs vam fer Mendelssohn i Rakhmàninov, però aquest cop toquem Brahms i Haydn, un programa que posa els dos compositors l’un al costat de l’altre per fer aflorar les relacions en la música de tots dos. 

Interessa.
Farem per exemple una obra que Brahms va escriure l’estiu del 1886, quan era de vacances a Suïssa, a prop del llac Thun. Va ser aleshores quan va decidir estudiar la música de Haydn i escriu altres obres influenciades per ell. Farem un repertori on les peces de l’un funcionen quasi com un mirall de les de l’altre. És una connexió que es pot sentir instintivament.  

Ja els ho direm.
Al concert anirem parlant de les peces, ho fem sempre perquè volem trencar aquesta barrera entre l’escenari i el públic: el públic fa part del moment, de la música. La música no existeix si no hi ha ningú per escoltar-la. 

Alguns concerts són molt hieràtics. 
Que hi hagi una barrera no és productiu per a nosaltres com a artistes. Volem que hi hagi una continuïtat entre els músics i el públic. A Lisboa vaig convidar un amic, que no és públic de música clàssica, i em va preguntar si calia anar vestit formal. 

I?
No! El que importa no és el teatre diguem-ne del concert, el que importa és la música. I això queda clar en la música de Haydn: fa bromes, fa riure el públic.