L’artista barcelonina Maïs Jorba inaugura divendres a la sala de l’ambaixada d’Espanya, però una de les peces, la de més envergadura i espectacularitat, de tres metres d’alçada, ‘Metròpolis’, ja està instal·lada al Parc Central.

Andorra no li és desconeguda. 
No, no. Vaig venir per primer cop ja fa molts anys, a un Brossart, convidada per Faust Campamà, hi vaig guanyar un premi. Després he vingut per l’ArtCamp, la trobada internacional que organitza la Unesco, i a través d’ells vaig anar a Malta i Romania, així que els estic d’allò més agraïda. 

I sent el tema de l’exposició els drets humans, tot lliga. 
Això mateix. Avui fa feredat el que està passant. Anem enrere. Guerres i confrontacions suposen un maltractament a la fragilitat humana. Quan respectes l’altre li dones habitatge, li dones menjar i entens que ets diferent, respectes el pensament dels altres. 

Respectar els drets humans comença per respectar el veí, diu. 
Exactament. Hem d’aprendre a col·laborar amb les persones. Som fràgils. Encara que tinguis poder o diners, això no treu la fragilitat. La meva obra és una mostra del dolor, del tracte diferent, per no dir agressiu, de la societat envers les persones. Però puntualitzo que no és una exposició de gènere, que sí que n’he fet d’altres. 

Més àmplia. 
Sí, abordo la immigració, l’habitatge... Hi ha molts temes, moltes lectures. El respecte als drets humans comença per tu mateix: si et respectes a tu mateix, respectes el veí. 

Com es trasllada això al llenguatge plàstic?
He fet una relació de peces del 2005 i peces d’ara, amb un fil que comunica les dues èpoques. La referència a les peces de roba és un homenatge a les àvies, les besàvies, que van construir la meva ànima. Els mocadors són d’un moment en què ja faltava la meva mare, molt difícil, i els mocadors representen les llàgrimes. 

La dona sí que està molt present. 
També en la crítica religiosa de les mantellines que estan al costat dels grillons: els grillons en castellà són esposas.  La meva imatge plena de claus amb el sagrari. Aquesta, per cert, me la van robar. 

Òndia!
Tenia un magatzem a Terrassa, amb tota l’obra ja embalada per portar cap a Andorra, i em van entrar uns lladres. Em van prendre el soldador, l’aspirador... i una de les caixes amb aquesta obra, la del sagrari. 

Lladregots amb interès per l’art?
No, i ara! La vaig retrobar en el descampat de darrere: però estava la casa sense el coure que hi havia! Així que a l’exposició hi ha la peça, restaurada, però com la van deixar i una imatge de com era abans. Ho trobo simbòlic: t’han robat el coure, però així t’han tret tots els claus. 

Brutal. 
Em vaig canviar de taller, no sigui que tornin amb una furgo per endur-se tot el ferro, tot el material. Ja veureu a la mostra que a la peça he posat uns imperdibles i no queda pas malament. 

Anècdotes per explicar. 
Sí, sí, finalment... Després tinc obres com aquella sobre la immigració, unes petjades infinites sobre el mapa. Ho vaig treballar molt mentre era a Berlín, on jo també era una immigrant, oi? 

Aborda moltes temàtiques. 
Com el dret a l’habitatge, que arreu és un problema, també a Andorra, oi?, hi ha certs problemes. 

Per dir-ho suaument. 
Arreu, arreu, a Barcelona és horrorós. Ara només es lloguen els pisos a estrangers rics, que ho poden pagar. 

I la súper peça, pel que fa a la mida, que veiem al Parc Central. 
La vaig col·locar la setmana passada, sí. Metròpolis és en certa manera un homenatge a la pel·lícula de Fritz Lang. La vaig dissenyar quan vivia a Nova York i va estar exposada en molts llocs: a Sitges, a Sevilla i crec que la vam portar també a Brasil, al Museu d’Art Contemporani. 

Fritz Lang? 
I una miqueta també una picada d’ull a Blade Runner. És la destrucció de la ciutat, que creix, creix, però es deshumanitza. 

Dedica l’exposició “a la Carla”. 
A la meva filla, sí. Sempre les dedico: a l’avi, que va fer possible que pugui treballar en el que m’agrada, després a la mare i l’àvia quan hi eren, i als meus mestres, Modest Cuixart i a Plandiura... Sempre ho faig, sempre.