Hi ha personatges que conciten la controvèrsia al seu voltant, al voltant de les decisions que prenen, de la feina que ofereixen. Amb la dècada i escaig que ha passat des que Betim Budzaku (Macedònia, 1968) va recalar a Andorra per posar-se al timó del vaixell insígnia de la indústria del país per excel·lència,  les crítiques s’han apaivagat, convertides en remor de fons, però mai desaparegudes. No és home que es creixi quan el censuren, però sí convençut del que fa i conscient que no es pot agradar tothom. Onze anys, unes quantes decisions i una pandèmia després, el model de turisme que abandera està qüestionat. Ell (l’empresa que lidera) fins ara s’ha caracteritzat per prendre iniciatives previsibles, amb risc zero, li retreuen els detractors. Budzaku esgrimeix xifres: els números són incontestables, confia. 

El destí, explicava en alguna ocasió el macedoni, el va empènyer cap Andorra: en aquell 2011 en què veia que la seva etapa a Port Aventura arribava a port, dues empreses del Principat el contactaven amb intencions de fitxar-lo. A l’agost agafava les regnes d’Andorra Turisme. L’eix vertebral de la gestió, ja saben, han estat les acrobàcies. Les del circ canadenc, que han portat riuades de visitants i la gratitud dels sectors beneficiats. Si la implicació en grans esdeveniments esportius van ser també font de satisfacció, iniciatives de tipus cultural no van estar tocades pel dit de la fortuna: aquell Red Music no passarà a la història com un dels millors caldos i precisament per la mala gestió en la promoció i venda d’entrades. I l’aposta més recent? El Mountain Music Festival? Les opinions són dissonants. 

Des del sector cultural es miren amb enveja, i sensació de greuge, el múscul financer que exhibeix i les engrunes que dedica a donar suport als de casa. El meu regne no és d’eixe món, sembla dir Budzaku, parafrasejant Raimon. Ja entenen, reconeixen, que la seva missió sigui portar públic forà, però és que la gent del país no ajudaria a completar l’oferta?, es pregunten. Per cert, que preguntat per gustos i aficions, el gerent d’Andorra Turisme es confessa més procliu a gaudir d’un concert que d’un descens a pistes. Si això no ha canviat en aquest temps. 
Tornant al destí, es podria aventurar que haver nascut en la zona turística per excel·lència del seu país, la ciutat d’Orhid, ja el va posar en camí. També hi va néixer la mare Teresa de Calcuta, però aquí no hi veiem la relació. Fill de banquer i dissenyadora (de catifes: una de les indústries senyeres a la zona), es va orientar cap als estudis d’Orientalística. Poliglot en el sentit més extens del terme (una desena d’idiomes avui, amb la incorporació del català) va començar a treballar a Brussel·les. Després, Barcelona, com a cap de vendes de Barceló Viatges. La següent parada va ser ja Port Aventura, enmig d’una expansió internacional que la crisi del 2008 va frenar en sec i a ell el va posar a flairar vents de fortuna. 

Així va desembarcar a Andorra Turisme, entitat creada per facilitar la posada en marxa d’iniciatives sense passar per la màquina burocràtica. L’organisme ha acabat manegant pressupostos milionaris que s’han destinat a la consagració del mateix turisme de masses en marxa des de fa mig segle, amb la visió del país com un parc temàtic.  Ara la reflexió per canviar el model s’imposa més que mai. És això el que el destí li està dient ara?