Roberto Daus obria ahir el cicle ‘Geografies’, a l’Era del Raser d’Ordino, parlant sobre els 200 anys de la història argentina. Avui torna a la palestra per endinsar-se en una altra història, la del tango 

Ens preguntem si l’Argentina travessa el millor moment històric. 
No, no realment, ni en termes econòmics, ni socials, ni polítics ni res. Al contrari, hi ha bastants problemes. 

Doncs millor parlem de tango, oi?
Sí, sí, sí. Molt millor. 

Què és el tango per als argentins? 
És una de les nostres senyes d’identitat més importants. De cara a l’exterior, però també a nivell intern. És una música que, a diferència d’altres músiques populars, ha actuat quasi com a notària dels canvis socials al país. 

Per exemple? 
Reflecteix tota la vida d’una societat bastant complexa per la seva conformació a partir de la immigració principalment. El 1900 a Buenos Aires hi havia 600.000 habitants i la meitat no eren nascuts al país. Tots ells van aportar al tango la seva nostàlgia dels llocs d’origen, especialment els italians. 

Sí? 
Molt més que els espanyols, que són els dos grans corrents migratoris cap al país. L’italià possiblement és més extravertit i també es va imposar més la seva cultura, fins i tot ho podem veure en la gastronomia, som més de pizza i pasta que de truita espanyola o la paella, per exemple. 

Entesos.  
Els primers músics de tango eren gairebé tots d’origen italià. 

Com neix el tango? 
Els orígens són d’arrel negra, com quasi tota la música que va arribar a Amèrica. Totes tenen una arrel africana. A Argentina la influència potser és menor que al Carib, però també n’hi ha. El primer cop que apareix la paraula tango és en una cèdula del Cabildo de Buenos Aires, on gent de color, negra, demanava autorització per fer una festa i, per un error ortogràfic, sorgeix la paraula tango i així es va difondre. Parlo de finals del segle XVIII. 

Dada ben curiosa. 
Sí, sí. A banda, hi ha la incidència que hi va deixar la música cubana, que també és negra, d’origen africà. Així com de la canzonetta, de la música popular italiana. 

Lligada a la història, diu.  
Sí, és una música que en la part literària, poètica, reflecteix l’evolució social. Per exemple, hi ha aquell tango, Galleguita, que parla d’una emigrant que arriba a Buenos Aires i acaba als prostíbuls. O parla de Giusseppe el zapatero, que casa el seu fill amb una senyoreta argentina de calés i margina el pare... Aquestes coses passaven.  

Gardel: un altre déu?  
És un personatge molt peculiar en la història argentina, que s’ha distingit per tenir fractures en tots els àmbits, sempre hi ha hagut un River i Boca, un  Fangio-Gálvez en automobilisme, i igual en política, amb els pròcers de la pàtria, sempre hi ha hagut una facció davant de l’altra. En canvi, Gardel supera aquesta esquerda i tots  els argentins, o el 99,99%, estan d’acord. 

Devia ser difícil no estar-ho. 
A banda, va ser el nostre primer ambaixador cultural i segueix sent una figura de primer nivell. El 2003 la Unesco va declarar la seva veu i la seva obra Patrimoni Immaterial de la Humanitat, a aquest nivell està la figura. 

Com a intèrpret... 
Les primeres cantants van ser dones, amb una certa influència del cuplé espanyol. Avui escoltarem a Andorra la primera gravació d’un tango cantat per Gardel el 1917. És ell qui dona el perfil definitiu de com s’ha de cantar un tango. 

Segueix igual de viu? 
Sí, sí, i aquest és un altre fenomen. Transcendeix les fronteres del temps. Al juny es compliran els noranta anys de la seva mort i si escoltes música popular de qualsevol part del món, perceps una decadència, un trobar-se fora del temps. Però Gardel està totalment vigent. La seva forma de cantar va superar el temps. 

Per cert, s’anuncia esdeveniment.  
Sí, coincidint amb el centenari del seu debut a Barcelona estem organitzant un concert magne, amb artistes argentins encapçalats pel tenor Leonardo Pastore, un home que està en la línia de Gardel. Canta en el seu mateix registre sonor, però sense imitar-lo, així de difícil, perquè és una temptació en què és fàcil caure. Serà el 30 de juny al teatre Goya. 

Piazzolla? 
Penso que falta temps per veure quina és la seva incidència, què va significar històricament, en l’evolució del gènere. Encara no tenim la distància suficient en el temps per ubicar-lo dins del gènere.