El Tarzan d’Engolasters

A aquestes altures, deu dies després de l’última proesa (pujar el Casamanya caminant descalç sobre la neu), Leo Urban ja té els peus calentons dins dels mitjons mentre es dedica a perfilar la pròxima aventura. De l’ascensió al pic andorrà explica que tot va anar tal com ho havia programat i que els últims metres, amb un vent fort bufant en contra, van ser la part més dura. Però tot com previst: porta quinze anys pujant muntanyes descalç, encara que a la primavera o tardor. Sobre la neu el peu perd adherència, rellisca... i la neu gelada és com una navalla. Què li aporta jugar-se-la així, desafiar la natura? “T’enfrontes a elements tan gegants, tan forts, que quan ho aconsegueixes et sents a la vegada molt petit davant d’ells i molt gran.” A banda, durant mil·lenis hem anat descalços, “i ara posem sabates als nens abans que facin cap passa”.
    
Urban (Léopold Hurbin) va créixer als boscos d’Engolasters, enfilat als arbres com un Tarzan patri, lliure en l’hàbitat proper al restaurant La Dame du Lac, que els pares regentaven. “Tan lluny com m’arriba la memòria, sempre m’havia agradat córrer a quatre potes, enfilar-me a qualsevol lloc, sempre he tingut ganes d’utilitzar el meu cos, i més en relació amb la natura, una passió que em van encomanar els pares.” Nascut a França el 1994, la família va recalar al Principat des de París quan ell tenia quatre anys. Hi va viure  una infantesa  “monòtona i bàsica”, amb les classes a l’escola francesa de Ciutat de Valls i després al Lycée. A la vora del llac continuava vivint quan es va produir l’epifania: va ser davant d’una pantalla, veient la pel·lícula Yamakasi. El film, subtitulat Els samurais dels temps moderns, va llançar una gernació de joves arriscats pel camí del parkour. “Però jo a Andorra podia gaudir de dos mons: podia aprendre les tècniques de carrer però també podia adaptar-les a la natura.” Així va començar a albirar el que després batejaria com a parkour primal.  “Hem de trobar un equilibri entre allò que érem i el que som ara, envoltats de tecnologia”. Aquí hi ha un filòsof? “Home, jo no diria un filòsof, però sí que tinc una filosofia de vida, un ritme, una manera de pensar.” Incloent-hi la “contínua retallada de llibertat” en què ens està sumint aquesta pandèmia, hi afegeix. “L’ésser humà està fet per sentir emocions” tan fortes com les que ell sent quan s’enfila per una muntanya, l’antena d’Engolasters o la Torre Agbar a Barcelona.
    
“M’inspirava el moviment dels animals”, exposa. Simis, felins. Així va desenvolupar una tècnica pròpia, de manera autodidacta, aprofitant totes les opcions que li deparava l’entorn del llac.  És clar que  s’ha de pagar un tribut. Amb onze anys ja li agradava anar-se literalment per les branques: una caiguda li va costar les dents trencades i els dos canyells fracturats. “Òstia! Això dol”, es va dir. Però no va parar. Més endavant, amb 16 anys, un salt al Parc Central va acabar en una triple fractura de clavícula. “Quasi m’han de tallar un braç a causa d’una trombosi.” Va ser un moment clau. Poques setmanes després feia el pi, lluitant ja per recuperar la forma física. “Em vaig rehabilitar i mai més m’he tornat a fer mal.” Les seves empreses, per molt arriscades que semblin, sempre estan planificades al detall, “i amb molt de cap”. I la família? “Curiosament ho accepten, perquè veuen que hi ha molta relació amb la naturalesa i molta preparació. Ho entenen i ho accepten.”
    
Què sent quan escala altes torres? Si és que té temps de sentir res. “Són cinc anys de preparació abans de la primera que vaig escalar, la torre de Glòries de Barcelona”. Ara en porta vuit. “Els dies previs, quan saps que vas de debò, penses en tots els aspectes, incloent-hi la mort: has d’acceptar que pot passar”. Però el risc, assegura, és mínim. “Sento molta por abans, però després molta connexió amb el present, lucidesa, jo en dic hiperconsciència.” Arribar a dalt “és indescriptible, t’omple de llibertat i penses where’s the next?” I l’adrenalina d’esquivar la policia? Preferiria que fos legal, però no l’atura, confessa. El més important per a ell és conquerir l’ànima de l’objectiu, sigui muntanya o edifici.