“El teatre no és cine, funciona suggerint”

Saben les festes del silenci, o silent parties, on els participants ballen al so d’una música que sona als cascos a les orelles? Doncs ‘Anddy’s Gone’, que dirigeix Julien Bouffier (dia 23, Prat del Roure), va per aquí. Metàfores d’una societat d’individus aïllats que ens movem sords enmig de la multitud 

Una crida als adolescents?
Sí, sí. De fet l’espectacle respon a una demanda del consell departamental de l’Hérault, on resideix la companyia Adesso e Sempre. Volien una obra per representar als centres educatius. Després ha evolucionat, és clar, i va adreçada per descomptat a tots els públics. 

Aquí la porta l’Ambaixada de França. Al Prat del Roure escaldenc 
La idea de partida era que es pogués representar en qualsevol escenari, per petit que fos. De fet l’hem fet en un pàrquing, a l’aire lliure, en un claustre, a aules... i en teatres. Des de fa sis anys. 

Molt públic jove. 
La diana del meu teatre. M’agrada emprar els seus codis: musicals, tecnològics... 

Dramatúrgia al voltant d’Antígona. 
Els adolescents són molt sensibles a aquesta figura, i me n’adono cada dia més. Aquesta jove que considera necessari dir no a allò que troba injust, que es rebel·la. Els joves s’hi identifiquen molt.  

Es tracta d’atreure els joves al teatre perquè no són el públic habitual?
De fet diria que els joves són els que hi van més, amb la classe, perquè quan et fas gran, amb les obligacions, la família...   es fa més complicat trobar temps per anar al teatre. Quan l’educació està ben plantejada, hi ha experiències teatrals.

Ben dit. 
Al meu teatre, en general, abordo temes com ara l’emancipació, la mirada crítica, en el sentit de qüestionar el món on vius. És una de les coses més importants, tinguis quinze o vuitanta anys, plantejar-te com fas per ser ciutadà. 

Ajuda a tenir els ulls oberts. 
Exactament. A replantejar-te tot allò que veus al teu voltant. Sobretot en una societat en la qual sovint podem ser anestesiats davant de tantes imatges com ens envolten. El teatre és un lloc ideal. 

Per què?
El teatre és un lloc on se’t mostra una situació, però no en la seva totalitat, sinó que la imaginació de l’espectador ha d’omplir els forats. El teatre no és el cine, no pot mostrar-ho tot, sinó que funciona més amb suggeriments. 

Entesos.
I cal que els joves tinguin multitud d’experiències per forjar la seva mirada. 

La música és important a l’obra. 
Efectivament. Ajuda a l’imaginari a omplir allò que no es mostra. Però també aporta l’emoció, ajuda a arribar al públic sense que intervinguin els mecanismes cerebrals, o millor dit, racionals. 

A través d’auriculars. 
Sí, els espectadors porten cascos per escoltar tant els intèrprets  com la música. No hi ha a penes decorat, cosa que, a efectes pràctics, ens permet portar el muntatge a qualsevol escenari, per impensable que sembli. I sempre és la música que provoca la immersió en la història, introduir-nos en la ficció en pocs segons. 

Els joves són més receptius a l’experimentació? 
Cert que proposem una experiència de teatre singular. Per als joves, sí, viure amb els cascos posats és una experiència quotidiana. Els dones uns cascos  i ja saben de què va. 

Ironitza vostè. 
Sí, sí, amb els més grans m’he trobat que hi ha qui diu que no els funciona bé amb els audiòfons. 

Ara hi posaria una emoticona de la cara que riu. 
Era una broma, sí, era una broma. 

Ens estem habituant al consum cultural molt individual, a casa.
És una de les qüestions, de fet, que s’exposen a l’espectacle. El públic es troba en aquesta situació contradictòria: els cascos els individualitzen però al mateix temps estan en comunitat amb altra gent al voltant i es miren. És interessant.