Si van desfilar el cap de setmana pel Saló del còmic –i si estan llegint aquestes línies, és molt possible que sigui així– segur que s’hi van fixar, i crec que els agradarà saber la història de les planxes de Kosman que vam exposar a les escales de l’edifici del telecabina. Una joia, no cal que els ho digui. Una raresa i un tresor que tenim al museu: difícilment en veuran mai altre igual. Es tracta dels originals d’un dels setze episodis, setze, que Iranzo va crear el 1960 amb el seu heroi intergalàctic, el Hombre de los espacios, fill del planeta Alcurnia i obsessionat com el general Màxim –“Obtendré mi venganza, en esta vida o en la otra”– a venjar la mort del seu pare a mans del pèrfid Okha de Vulcania. Iranzo s’havia fet un nom de privilegi en la historieta espanyoloa amb El cachorro, i amb Kosman es va llençar a l’aventura de crear, dibuixar, editar i distribuir un còmic. Ell tot sol. S’hi va enganxar els dits i per això l’ocurrència aquella es va acabar precipitadament al número 16.
La qüestió és que el vaig conèixer al Saló de Barcelona, devia ser el 1983. Ens vam fer amics –el vaig perseguir fins que no va tenir més remei que comptar-me entre els seus amics, vull dir– i anys més tard el vaig convidar al Saló. En va quedar encantat, és clar. Una tarda em va convidar al seu pis de Francesc Macià –vivia a Almuñécar, on hi havia fins i tot una taverna que es deia El Cachorro, però passava temporades a Barcelona– i va i em diu:
–Pieras, ven que te voy a enseñar una cosa.
I la “cosa” eren els originals dels setze quadernets de Kosman, un sobre l’altre, que ja m’havia cruspit als 7 o 8 anys. Els ulls em feien pampallugues. 
–¿Y sabes qué? Te voy a regalar uno.
Si em punxen no em treuen sang. Efectivament, va remenar una mica i en va treure el sobre amb les de planxes, inclosa la portada, del capítol 7, La fortaleza del gran Okha. “Kosman, después de dar muerte al Pájaro de fuego y ser conducido junto con Maribel y Alí por el gran Okha y sus esbirros a la fortaleza del último, logró escapar arrojándose maniatado a uno de los ríos de lava incandescente”. Pensin que Iranzo escrivia ell mateix els guions de Kosman. Si m’hagués deixat triar hauria escollit el número 1, és clar, però no m’anava a posar llepafils.


El cas és que aquell incunable és avui peça de museu, perquè en morir Iranzo sense fills el 1998 els seus hereus es van interessar pel pis de Francesc Macià, és clar, però el seu arxiu i la seva biblioteca van acabar als Encants, així que vagin ara a buscar un plec d’originals de Kosman. En realitat, ni de Kosman ni de cap altre dels seus personatges, perquè Bruguera, on havia publicat El cachorro i La familia Pepe, pagava bé però exercia una mena de dret de cuixa, retenia els drets i no tornava mai, però mai, els originals. En certa ocasió que Iranzo va voler recuperar els seus i es va plantar al magatzem de Parets, li van dir que ja no en quedava cap i va veure “con estos ojitos míos”, deia ell, com passaven per la trituradora muntanyes de dibuixos.
Per resumir: La fortaleza del gran Okha és un dels tres quadernets originals que tenim al Museu del Còmic: els altres dos són d’Ambrós (Chispita i El jinete enmascarado). Tres relíquies. I saben el millor? Que ens estem plantejant l’opció de fer una edició especial de La fortaleza del gran Okha per al Saló de l’any que ve. Veurem si en gran format, com se solen publicar aquestes edicions commemoratives, o en format apaïsat, que francament, crec que és el que tocaria. Hi rumiaré els pròxims mesos, mentre acabo de tancar el cartell de la pròxima edició. Potser en voldran saber algun nom, oi? Doncs sàpiguen els que tenim al pap: Bernet, amb Kraken, que Cartem reeditarà pròximament; Antonio Gil (Historia de la guerra); Enrique Breccia (Alvarmayor), i Pilarín Bayés, la gran il·lustradora catalana. I qui sap, potser repeteix Paco Asenjo, amb la tercera i última entrega de la División Azul, inspirada en la batalla de Krasny Bar. Això, de moment. I s’han de deixar, també els ho dic.
Sí, jo també en tinc moltes ganes. Una mica més de paciència.