A Francesc Galobardes (Riudaura, Girona, 1930) el dibuixen com un home intel·lectualment fort. Una fortalesa que en aquests dies difícils li està sent molt necessària per encarar les dificultats sobrevingudes: sobre ell s’ha abatut també el malson de la pandèmia. No es va poder deslliurar del brot a Salita, des d’on encara aquesta tardor explicava en aquestes pàgines que continuava pintant, infatigable, agafat als llenços i els pinzells com a una taula salvavides. Més encara, el retratista per excel·lència dels paratges andorrans coberts de neu continua investigant noves tècniques. Ara la recerca se centra en l’aquarel·la per plasmar paisatges que pinta de memòria, amb cert regust abstracte, fent evolucionar una trajectòria artística que deixarà darrere al voltant de cinc milers de quadres. Una part, i això és un altre al·licient que esperona a tirar endavant, s’exhibirà a la sala d’exposicions que el Comú de Canillo li dedicarà.
Fins i tot per a qui està de tornada del paisatgisme, la manera com Galobardes ha pintat Andorra, sobretot la llum de l’Andorra nevada, mereix el qualificatiu de magistral. Ho diu Josep Maria Ubach en funcions de crític. “Aquí la llum fuig molt ràpid, fa que tot el cromatisme estigui en constant canvi, com tenim molt clar els que ens dediquem a la fotografia”. Galobardes en domina els secrets. Més encara, “té una complicitat amb el paisatge, amb la poesia que desprèn”, i aquesta és la clau de volta de la seva obra, l’estima amb què l’artista es mira allò que té davant els ulls abans de traslladar-ho al llenç.
Als paisatges de Galobardes “és el silenci qui parla”, destaca Ubach. La quietud de les formes recobertes per una neu encara fresca, acabada de caure. “L’empatia, la sinceritat amb què plasma l’essència del paisatge, en això no hi ha ningú com ell”.
La passió i l’habilitat pel dibuix es van manifestar de jovenet, com és de rigor. Va ser la seva mare, recorda sovint l’artista mateix, qui li va donar les primeres empentes, veient com el petit, encara no amb deu anys, aprofitava qualsevol moment per agafar els llapis de colors i anar a dibuixar pels voltants d’Olot. La mateixa dèria es manifestava quan, més endavant, quan treballava en un taller mecànic, o quan complia el servei militar. Per cert, a Jaca, on es va enfrontar per primer cop amb el repte de captar la blancor de la neu.
No semblava, però, que el seu destí s’hagués manifestat encara. Per això va necessitar arribar a Andorra (per la collada de Tosses i amb la dona al seient posterior de la moto) i entrar en contacte amb un personatge crucial en la seva trajectòria: Joan Rosanas. Era el seu cap a l’entitat bancària on treballava i va ser ell qui el va alentar a llançar-se a l’aventura i dedicar-se exclusivament a la pintura. Així es va iniciar una carrera que el va convertir en el primer artista del país que aconseguia superar fronteres i exposar a galeries de Madrid i Barcelona. Més encara, que aconseguia vendre teles a una clientela internacional. Russos, japonesos, americans, van quedar hipnotitzats des del primer moment per les seves composicions.
“Potser no ens n'hem adonat, però a banda del patrimoni natural i l’arquitectura, és la identitat cultural andorrana el que ell ha pintat”, reflexiona Ubach. Ho ha aconseguit “gràcies a l’estima que ha demostrat per allò que estava mirant”. Això més enllà de la mestria tècnica: domina com ningú l’espàtula. Però el coneixement i l’habilitat a seques no farien un Galobardes. “És un home sincer; també un home fort, elegant i digne, qualitats totes elles que es reflecteixen a la seva pintura.”
