“Els calçots? Tothom es diverteix menjant-ne”

Nova edició de La Massana Fogons, ara al voltant de la cuina d’hivern i els calçots com a proposta estrella, com toca. Arlindo Manuel Vitorino (Cal Silvino) explica com enfrontar-se a aquesta gustosa ceba, la seva deliciosa salsa i tota la litúrgia que comporta. Un àpat convertit en pura diversió, oi que sí?

Com es presenta l’edició? 
La gent sempre està esperant la temporada de calçots. Com que és un producte puntual, doncs la gent en té ganes. I això fa que les perspectives sempre siguin positives. 

Per què ens agraden tant? No deixen de ser cebes. 
Ja, ja, correcte. Imagino que perquè durant l’any no la menges i per tant t’esperes que arribi aquesta època. La seva calçotada, la seva salseta... la tradició. 

Secretet de cuiner?
Home, el secret de la calçotada és que sigui feta a la brasa primer. Però sobretot és la salsa. Aquí cada cuiner... secret de professional: cadascú té el seu puntet.

Porten temps vostès ja amb les jornades. 
Sí, portem aquí ja farà catorze anys i quan arriba aquesta època hi participem. La clientela ens ho demana, i en els esdeveniments del Comú per promocionar la parròquia ens agrada ser presents, que la gent sàpiga que la Massana no sols és esquí, sinó que també ens estem convertint en ruta gastronòmica. 

Baixar d’esquiar i ‘calçar-se’ una calçotada... 
Està bé, sí, sí, per recuperar-se.  

Imaginem que hi ha assidus.
Hi ha els que repeteixen cada any i el cas curiós de qui arriba i no sap ben bé què són els calçots i els has d’explicar com es mengen. Els fa gràcia allò dels pitets, els guants i la manera de menjar-los. Alguns no saben que s’ha de treure la part de fora i menjar només la de dins i sucar-la. Els estrangers sobretot, però també molt espanyols que venen del sud. És un producte del qual no han sentit a parlar, sovint. 

I què en diuen, després?
Hi ha de tot, és clar: a qui agrada molt i d’altres que potser s’esperaven una altra cosa. Però tots es diverteixen, crec. Per menjar-los i per com els ho presentem: amb la teula i embolicats amb els diaris. Volem fer-ho a la manera més tradicional perquè mantinguin l’escalfor i acabin de coure’s. I això és simpàtic. 

Tota una litúrgia. 
Exactament. Nosaltres volem mantenir aquella forma tradicional i la gent quan li arriba a taula ho troba graciós. 

Fora dels calçots, com està Andorra pel que fa a cuina?
A Andorra sempre hem tingut una bona tradició culinària, és un país on hi ha molta diversitat, amb gent de tantes procedències... tenim la cuina d’aquí i la més propera, la catalana. També ens anem modernitzant dia a dia, com deia abans. Aquí, a la parròquia de la Massana es van fent coses, i ja dic, ens anem posicionant. 

A Andorra podem menjar bé fins i tot amb aquestes butxaques esquifides que se’ns estan quedant?
Bé, insisteixo que hi ha molta diversitat, i per tant diria que sí. La gent diu “és molt car”. Doncs no sé, jo surto i faig comparativa de preus i no trobo que Andorra sigui més car. 

Els clients som cada dia més capritxosos o maniàtics? Ara no vull gluten, ara soc vegà, ara...
T’has d’anar adaptant als temps. Dins de les teves possibilitats, és clar. La clientela vol menjar bé, que el producte sigui correcte i tingui el tracte correcte. Hi ha el més sibarita, però a casa nostra ja sap el que ve a trobar. 

La cuina portuguesa  està prou present?
No, no. Està present, però en el nostre cas per exemple, toquem algun producte concret, com el pop o el bacallà, però no podem centrar-nos en ella únicament perquè volem atreure un públic més ampli. Així que n’oferim un tast, només. 

I després d’una calçotada què fem?
Una bona carn, unes bones postres, un cafè i xupito. 

Com diu un amic: i el dimoni que estossegui.
Això, això. I una bona caminada.