Els fruits de la perseverança

Explica la seva mare que quan hi ha partit, un d’aquells on se la juguen, es dedica a plantar ciris: a l’oratori de Sant Antoni si és per aquí o a l’església de San Pascual si és a Vila-real. O si més no, a omplir la casa d’espelmes. O a encomanar-se a estampetes o a repartir entre els seus cordonets de la sort per posar-se al canell. Ja saben, no es tracta tant de creure-hi com de canalitzar l’energia perquè no pot saltar al camp. Però més que la intervenció de cap sant patró, en la carrera ara ascendent d’Iker Alvarez de Eulate (la Massana, 2001) el que compta és la pròpia constància, la seguretat, la insistència, la tossuderia si ho prefereixen, del jove porter. També la capacitat de treball i sacrifici: no se’l van acabar de creure del tot els seus –i què equivocats que anaven– en el moment que al joveníssim jugador, que encara feia quart d’ESO, el van cridar per incorporar-se com a cadet al Nàstic de Manresa. Vols provar-ho? Doncs prova, que ja veuràs que dur que és, devien pensar. Però ell s’ho va manegar per estudiar i baixar tres tardes a la setmana a entrenar, tornar a casa a mitjanit, fer els deures pel camí, estudiar en algun racó, dormir unes horetes i acabar temporada i curs amb resultats més que notables. A les proves ens remetem: un vistaire del Vila-real s’hi va fixar i aquí el tenim, cinc anys més tard, sortint a les travesses quan el club ha de cobrir la porteria del primer equip, segons publiquen mitjans esportius. 

La de l’Iker no és una d’aquelles carreres de noi talentós que desplega habilitats des del minut u (i això que no sols deu portar el futbol a l’ADN sinó que gairebé de nadó ja dormia abraçat a la pilota). De fet, s’ha d’admetre que corrent pel mig del camp ni tan sols era un bon jugador. Però tenia tanta fe, tantes ganes, tanta devoció... Li van dir: prova a la porteria. I ves per on, s’hi va trobar còmode i, aquí sí, al seu ecosistema. “Quita, quita”, li devia dir el pare –per als despistats: Koldo Alvarez de Eulate, reconegut com el millor jugador a Andorra dels darrers cinquanta anys–, que la posició de porter és la pitjor, es pateix molt, en solitari i cada error és duríssimament castigat. Però res, sord. Potser per l’enorme competitivitat que l’empeny. En tot moment. Un dia la família el va veure menjant-se a tota velocitat el plat en un restaurant de carretera. I ara a aquest quina mosca li ha picat? S’havia autoimposat una competició amb el xaval de la taula veïna, que havia demanat el mateix. Tenia tres anys, el marrec. 

Guanyar i perdre
És clar que així, expliquen els seus, ara que es fa gran el porter de la selecció va aprenent que a la vida es guanya i es perd, i et poses fulles a la ferida. Al seu voltant han après que durant una estona gaire conversa no donarà, però al final es relaxa. Va perfeccionant el mètode. De petit perdre li resultava insuportable, ni que fos al parxís, ni que fos veient un partit de bàsquet: al primer punt perdut pel seu equip ja era un mar de llàgrimes. Ara és una anècdota familiar. 
L’encara joveníssim ca cèrber desplega una fortalesa, una duresa, una consistència –un saber fer sòlid i sense lluïments innecessaris i una capacitat de lideratge, destaca algun mitjà esportiu– que li ve de casta. No sols la paterna (per cert, que el ja molt andorrà Koldo parlava als fills en euskera: la procedència que no s’esvaeixi), sinó la línia materna. Quan l’avi, en Paco Molné de cal Cremat, jugava a rugbi, baixava a peu d’Anyós a Andorra la Vella. Per anar escalfant. Per aquí també ha corregut molta tossuderia. O digueu-ne perseverança. 

L’Iker forma part d’aquesta dolça ratxa de fabricació de joves talents, amb gent com Joan Verdú, Irineu Esteve, Mònica Doria o Victòria Jiménez. I els que ens deixem.