Com tants altres episodis memorables –per a mi, com a mínim– aquest em va  passar a l’Estació de França de Barcelona. Era el 1995, la 13a edició del Saló del Còmic, i vagarejava per les parades que havien muntat a les andanes. En un racó, apartada de tot, hi havia el que semblava un llibreter de vell, amb el taulell ple d’andròmines, i cap allà que me n’hi vaig. A remenar, sense cap  objectiu concret. És així, quan fas les coses perquè sí, quan passen els miracles. Ho tinc comprovat. I aquell dia va passar. En un racó del racó hi havia una pila de planxes i tebeos vells i rebregats. Amb una particularitat: tots eren restes de sèrie de Maga, la mítica editorial que va fundar el dibuixant Manuel Gago quan va donar un cop de porta a Editorial Valenciana. No m’ho podia creure: i si...

I sí. Allà al mig, oblidada entre un plec d’originals, hi havia la portada. La portada, no. La portada. La del número 10 de El corsario sin rostro: El fin de Cara cortada!

–¿Cuánto cuesta?
Mare meva, si cantava. Tant se’m veia l’emoció que l’home va veure l’oportunitat de fer el negoci del dia.
–Pues este no está en venta.
Com si estigués observant l’escena des de fora, em vaig sentir dir-li.
–¿Sabe usted que esta obra es propiedad del autor, que venderla como hace usted es una ilegalidad, y que soy uno de los herederos de Manuel Gago?
Ho devia dir amb tanta convicció, o l’home era tan ingenu, que va colar.
–A ver, tampoco nos vamos a poner así por un dibujo. Lléveselo y tan amigos.

Doncs així és com vaig tancar un cercle que havia començat, atenció, el 1960, quan vaig comprar el meu primer Corsario, El fin de Cara cortada, que em va sortir a dintre d’un sobre sorpresa amb què les editorials saldava els quadernets que els havien sobrat: per una pesseta te n’enduies tres, amb la gràcia afegida que no sabies quin t’havia tocat fins que l’obries. El cas és que no havia llegit mai El Corsario i que em vaig quedar meravellat amb aquella portada, amb el protagonista, de negre rigorós de dalt a baix, i a qui mai li veies la cara. No era El Guerrero del antifaz, l’obra mestra de Gago, però se li acostava molt, amb un dibuix molt àgil, sobretot als primers números –després és veritat que es va fer més esquemàtic, perquè l’home dibuixava a preu fet. El millor de tot no era que El Corsario ocultés la cara perquè se l’havia desfigurat en un incendi, sinó que el número 5 de la sèrie, La leyenda de los piratas,  acabava amb una vinyeta que al nen de set anys que jo era aleshores em va deixar de pedra: el Corsario moria. Com era possible que l’heroi morís!?  I al número 5 de la sèrie!? Els herois, pensava jo, no moren mai. Ni els pares. Ni ningú que forma part del teu cercle vital. Es moren els altres. Doncs a la vida real no era així, i va ser el Corsario qui m’ho va ensenyar. No només moria: quan li retiraven la caputxa i per fi li vèiem la cara, resulta que el foc se li havia menjat la pell i carn i només li quedava l’os. Era una calavera! Allò era terrorífic, però també magnètic.  M’hi vaig quedar enganxat, vostès diran, perquè el seu germà, Albert Santaña, prenia el relleu i disfressat de Corsario continuava la lluita contra els dolents d’aquest món i de l’altre. 

Vaig trigar vint anys a completar la sèrie sencera –se la vaig canviar a un bon amic per a la col·lecció de Jim Huracán: no es pensin, em va saber greu– i el que vaig sentir quan aquell matí de maig del 1995 va venir a les meves mans, com si m’hagués estat esperant tota la vida, la portada de El fin de Cara cortada,  només es pot comparar a les tecles que toca en mi el quadernet de El bólido flamígero, el Trueno que em va fer obrir els ulls al tebeo. N’hi ha que necessiten un viatge a Playa Bávaro per ser feliços. Jo amb un Corsario me’n vaig a les Antilles sense sortir de casa.