Home d’inquietuds múltiples, Juli Fernández Blasi no sols s’està bolcant en l’escriptura, sinó que també el veiem cantar amb la Coral Sant Antoni, que per aquestes dates ha estat quasi ubiqua

S’ha passat el Nadal cantant! Quina millor manera?
Sí, sí, durant tot l’any anem fent  activitats amb la Coral Sant Antoni de la Massana, però durant aquestes festes en tenim moltes més, tant a la Massana com a Encamp, que les dues corals anem junts. Hem fet concerts de Nadal, nadales, Missa del Gall... gaudim molt, de debò. 

S’ho passen pipa. 
I tant! I com que jo ja estic jubilat, doncs ara he pogut recuperar aquestes coses, perquè abans, treballant al comerç, justament per aquestes dates era quan més feina tenia. Així que recupero! Com retrocedir en el temps i viure els Nadals de quan era petit. 

Cantar és viure-ho d’una bona manera, no sols menjar i comprar. 
Exactament, i a les actuacions has de sumar els assaigs amb els companys, que ens aporten moltes satisfaccions. Mentre treballava em resultava molt difícil: assagem els dilluns al vespre, a voltes fins a la una de la matinada. No era factible. Ara em rescabalo. I ens encanta que la gent que ens escolta també s’ho passi bé, gaudeixi, això és una satisfacció tremenda. 

Ja tenia ‘tables’.
I ara!, penseu que tots els que hi som no tenim coneixements musicals, el que sí tenim és un gran director, en Xavier Martín. Amb la seva paciència i professionalitat per ensenyar-nos, intentem fer-ho cada cop una mica millor. Però som tots amateurs. 

Se’n surten de meravella.
Ens agrada cantar. A mi sempre m’ha agradat. Però quan ho fas individualment és diferent, i a la coral aprens, sents com queda tot el conjunt, comparteixes, és un treball d’equip, tot plegat és molt gratificant. 

Per cert, que a les corals els costa de trobar veus masculines. 
És cert, és cert. No sé per què, potser és que els senyors som més tímids, en el sentit que tenim més por a fer-ho malament, com una por al ridícul més accentuada. Però és cert que hi ha més senyores. A Sant Antoni, de veus masculines som vuit o nou i de femenines, el doble. I a la resta de corals passa tres quarts del mateix. 

Animi’ls.
Prou que m’agradaria. Nosaltres sols tenim un baríton i a Encamp no en tenen cap. A Sant Julià, que recordi jo ara,  diria que tenen dos o tres tenors i la resta són baixos, així que a tots ens falten veus. 

Vostè té un punt d’artista polièdric. 
Nooo, jo d’artista no ho soc. El que passa és que ara tinc temps, des de la primavera que em vaig jubilar. Però és cert, segueixo escrivint, i segurament el tercer llibre de poemes meu en solitari sortirà aviat. Es dirà De cor t’ho vaig dir. També estem esperant si el Comú d’Andorra la Vella ens dona un cop de mà i el llibre que vam fer amb Manoela Calhoeiros el puguem presentar a Viana do Castelo, que ja sabeu que les dues ciutats estan agermanades. 

A banda, també li dona a la narrativa...
Estic acabant un llibre també, és cert, que se centra en la vida d’un poeta portuguès que es diu Antonio Botto.  És un treball que m’està exigint molta recerca, igual que em va passar amb el llibre sobre Guillem de Berguedà i el bisbe Arnau de Preixens; però tinc molta ajuda, especialment d’allà, de Portugal. Així que estic entretingut, sí. 

No s’ha jubilat per avorrir-se. 
Gens. Ni de lluny. Tinc el temps molt ben ocupat. Però estar jubilat és una meravella. També estic estudiant portuguès a la Universitat d’Andorra. Has de tenir interessos, no entenc la gent que diu que s’avorreix. Ara bé, també és cert que d’aficions i ganes de fer n’he tingut sempre.