“Els homes tenim un nou paper còsmic ara”

Albert Bulbena. El primer (i únic) festival folk a Barcelona, Jimmi Hendrix, el va atreure cap a la música. La vocació, a l’art i la docència. Ara promet un xou “còsmic”

El 24 a La Llacuna. Serà “còsmic”.
Tot parteix de l’exposició que tinc a La Peixera, Retrats de la mar d’ella. No sé si serà còsmic, és el que diu una amiga meva, la Sara, que m’ha fet el cartell. Pot ser còsmic lligat a les senyores.

Senyores?
Sí, és clar, les cançons estan dedicades a les senyores que m’envolten. Estem en un moment de canvi profund i hem d’aprendre un nou paper còsmic els homes. No? Dic jo. Mira quants astronautes i que poques dones a l’espai. 

No és un mascle amenaçat vostè.
Ni de bon tros. Al contrari! Ja és hora de relaxar-nos una mica. 

‘Retrats de la mar d’elles’.
Això sí que és una demanda que em feia el cosmos. Un tribut petit a les dones. Tinc facilitat per captar a la meva manera les senyores... no sé si s’hi veuen reflectides, és clar. A vegades tenim una percepció sobre nosaltres mateixos del tot diferent a la qual projectem. 

Els retrats, per cert, encara els podem veure a La Peixera. 
Amb una escenografia de platja: para-sol, cadireta... A l’escenari de La Llacuna no el podré reproduir. La Peixera, deixa’m recordar, és un espai que manté amb molt de mèrit i molt d’esforç La Xarranca. Simplement per amor a l’art. 

Fa retrats fotogràfics i retrats sonors: en cançons. 
Són 31 cançons, alguna dona en té dues, de cançons. Intento reflectir, com diria? No la seva lluita, sinó la seva manera d’enfrontar-se al món. 

Qui són?
Les que m’envolten. La meva filla i la meva senyora, evidentment. També la relació que tinc amb la meva companya de feina de més de vint anys, l’Helena Guàrdia, a l’Escola d’art. 

La coneixem. Què diu d’ella?
Millor canto la cançó. “Sap que és afortunada / fent el que li agrada tant / quan es mou com una espurna / entre els jovenets...” Ai, ara no em surt sense la guitarra. 

Ja ens fem una idea. 
No, no, mireu: “... amb paciència i tolerància / nens i nenes engrescant”. 

Composicions “ultraestel·lars” diu el cartell de l’espectacle. 
Home! Va més enllà de les estrelles. Va d’espai, d’aire. 

Aquesta que acaba de cantar va també sobre la docència. 
Això, això. Ensenyar art és estimular la creativitat. Es tracta de predicar amb l’exemple, d’estar relaxat, de no forçar, no criticar, sinó estimular, encoratjar. Cosa que ens costa als humans: reconèixer les qualitats dels altres.  
    
Ensenyament a banda, vostè té una trajectòria ben llarga en l’art. 
Havia estat molt vinculat, molt engrescat, amb el Brossart. Aleshores feia moltes escultures en ferro amb els materials que trobava als abocadors: avui en dia això ja no és possible. Tinc aquell llibre, Joguines, jouets, juguetes, toys. 

I ‘Pitavoles’.
Que a la Universitat de Vic m’ho van traduir com Papallones i aquí això no devia sentar bé. Poc després vaig anar allà i em van dir “ai, que pitavoles ja ha sortit acceptat!”

També ha fet molta música.  
Sempre he format part de grups... però sempre ha estat flor d’un dia, no sé per què. Vaja, menys a FM, un grup folk molt conegut i en una època en què no hi havia bandes aquí. També he format ara Art i Part.