No podia faltar. L’exposició ‘Refugiats’, que ocupa el Centre Cívic, troba un complement indispensable en ‘Jo dic mai més’, monòleg teatral concebut i interpretat per Ferran Castells. Dijous, 21 hores als Guiu

Es va estrenar el 2022 i era oportuna, però el 2026... 
Més que mai, oi? Es va fent més oportuna, amb tot allò que està passant als Estats Units. Els dos primers monòlegs poden relacionar-se amb Gaza, la guerra d’Ucraïna... però el tercer, que va de nazis, de camps de concentració, té una lectura directíssima amb el que està fent Trump. 

Un paral·lelisme claríssim.  
Ja al seu moment em semblava que n’hi havia, amb Guantánamo. Però ara és molt més bèstia, amb això que veiem a televisió cada dia: els camps de deportats i les coses que passen pel carrer. 

Tres monòlegs. 
Sí. L’espectacle va sortir de les meves ganes de reflexionar sobre la guerra, quan estava en marxa la d’Iraq, però es va quedar a mitges. Durant la pandèmia em va arribar a les mans un llibre de testimonis en primera persona de la guerra civil i vaig recuperar el projecte: primer, buscant molts testimonis, dels quals en vaig seleccionar uns quants. D’aquí surt el primer monòleg. 

El segon... 
...sobre els deportats espanyols a Mauthausen, també a partir de testimonis en primera persona, amb els quals vaig confegir el personatge d’un presoner que lluita per sobreviure en un camp nazi. A la segona història em centro en particular en els nens i com van viure tots aquests horrors. 

La gent li explica històries? 
Sí, la veritat és que m’ha passat unes quantes vegades, que algú s’espera en acabar la funció. Quan la vam fer a  Amical Mauthausen, algú es va esperar per dir-me que havia conegut alguna de les persones de què parlo. D’altres relaten, sí, històries dels avis. 

A la Seu no estava clar que es pogués fer la representació. Tot i que vostè actua sota un arbre si cal.  
Sí, sí, jo sí, però la funció necessita certes condicions. Primer, per a la comoditat del públic. A banda, hi ha una il·luminació i un so molt treballats. Hi ha cent i escaig d’efectes, jo canto... Als Guiu els tècnics municipals han muntat tot l’equipament necessari perquè s’hi pugui fer. 

L’exposició quedaria coixa sense l’obra. 
Teníem clar tots que s’hi havia de fer, però també des de l’Ajuntament havien de fer treball previ. Farem una funció per a escoles a les deu del matí i la del vespre per al públic en general. 

El públic més jove com reacciona? 
Ho reben amb un silenci sepulcral. A mi em deixa parat que estiguin tan, tan, tan callats. A les funcions per escoles sempre acostuma a haver-hi un grupet d’esverats. Aquí no. Es queden com petrificats, al·lucinats, escoltant què els passa a aquests personatges. 

Així quan al ‘col·le’ els expliquin...  
Sí,  sí, així pararan més atenció quan els parlin de la guerra civil i les guerres a Europa. També tindran més armes contra aquests bulos que corren pertot arreu i aquesta exaltació del franquisme que s’ha posat de moda. És important que tinguin aquesta informació i que sàpiguen que aquestes coses els van passar a persones reals. 

Un passat molt present. 
L’única cosa que jo he fet és teatralitzar-ho, però no m’invento res, en absolut. Tot és verídic al text. 

Alguna reacció inesperada? 
Sí que he vist algú que va haver de marxar perquè no ho suportava: li va recordar les desgràcies a la seva família i no podia aguantar-ho, l’afectava massa. Va ser fort, ja. 

Es va estrenar a Andorra, ha fet recorregut per Catalunya, ara arriba a la Seu. Té una vida activa.   
Sí,  sí. Tot i que costa que es programi, la veritat. O és un programador molt sensible al tema  o tothom vol comèdies i coses de riure, així que entra més per la banda de qui porta memòria històrica que de qui porta programació cultural. Ara voldríem estrenar la versió en castellà. Això sí que ho veig una mica més complicat. 

Espavili abans que VOX entri a molts Ajuntaments.  
Sí, oi? És terrible, això sí que és molt preocupant.