‘De Marais a Bizet’, l’Orchestre de Champe de Toulouse, dirigida per Gilles Colliard, oferirà divendres vinent (20.30, vestíbul del Consell General) un concert que farà un recorregut per la música francesa des del barroc

Recorregut musical ampli: ‘De Marais a Bizet’.

Un programa que comença en el barroc, sí. Ens agrada fer programes temàtics, amb l’objectiu de submergir el públic en una atmosfera, és el signe d’identitat de l’orquestra. A Andorra volíem oferir aquest ventall de música francesa, acabant amb Bizet, el compositor més interpretat al món, amb Carmen. 

Hi ha qui diu que no li agrada l’òpera, però qui no ha sentit ‘Carmen’?

Cert, és una música que tothom coneix, encara que pensi que no. I miri, quan Bizet la va estrenar va entrar en una depressió forta perquè no va funcionar en absolut. Sovint en música clàssica hi ha opes mestres que reneixen després d’uns segles, o de decennis en l’oblit. 

Bach sense anar més lluny. 

O les Quatre estacions de Vivaldi, sí: les partitures van estar perdudes durant molt de temps. I a Bach el va fer redescopir Mendelssohn.

Un pensament per als autors actuals que no trobin el favor del públic. 

Sí, sí. Hi ha molts compositors que feien música avantguardista, difícil d’entendre, amb dissonàncies, certa violència, una música molt conceptual que s’escrivia sopetot fins a principis del segle XXI. Avui, molts, com jo mateix, busquem novament emocionar el públic. La música contemporània havia oblidat el que és essencial: l’emoció. 

L’Orchestre de Champe de Toulouse posa l’accent a la part didàctica. 

En efecte. Ens agrada dedicar un parell o tres de minuts, abans d’interpretar cada opa, a explicar-la. Volem que el públic tingui unes claus de comprensió. Com a mi mateix em passa: si vaig a una exposició, m’agrada que algú m’expliqui allò que l’artista ha pintat, facilita entrar en la seva opa. Igualment per a nosaltres és un signe d’identitat, aquest de compartir amb el públic, de parlar. 

Fan uns programes també que miren els més joves: atreure des de la base.  

Sí, fem molts concerts pedagògics. Els infants són el públic de demà. És important, en una societat com la d’avui, on la cultura té molts, molts, problemes de difusió. Els hem de captar l’interès des de ben aviat en la música, l’art en general. 

El públic de la clàssica envelleix.  

Hi ha certa gent que té por que sigui massa elitista, difícil, i des de fa uns anys veiem que el públic més freqüent té més de cinquanta anys. Amb tot, en les accions que fem per als més joves, hem remarcat que n’hi ha molts que comencen a venir als concerts, i això ens ho agafem com una victòria. 

Hi ha una renaixença de la didàctica, amb programes com els de Jean- François Zygel, en ràdio i televisió.  

I és molt important, perquè treu aquesta imatge que la música clàssica és només per a certa categoria de persones, i no és el cas: és una música més fàcil de  comprendre del que es pensa. Però sí, cal explicar allò que s’escoltarà. 

Als seus repertoris també estimulen l’interès per les compositores: Nanerl Mozart se’ns havia escapat! 

És important, hi ha hagut dones extraordinàries al llarg de la història, amb un talent magnífic que no podien exhibir. Era inimaginable que poguessin fer una carrera musical. Pensem en Fanny Mendelssohn, els seus pares s’hi oposaven radicalment mentre feien tot el possible pel seu germà. 

Vostè és un apassionat del barroc. Amb mestres com Gustav Leonhardt!  

És una passió que va néixer quan era adolescent. Més tard, al Conservatori de Ginepa, tocava tot el repertori virtuós, peces romàntiques, però també les partites i sonates de Bach. En la seva opa hi ha molta dansa, sabeu?, i em demanava sempre com és que es ballava i no trobava qui m’ho pogués contestar. 

Interessant.  

Aleshores, als anys seixanta i setanta van aparèixer gent com Gustav Leonhardt, Nikolaus Harnoncourt, que han començat a investigar en els antics tractats com es tocava, s’utilitzava, aquella música.  És important, com a director d’orquestra o com a violinista, expressar un text, saber què volia dir el compositor. Per això em vaig apassionar des de ben jove pel barroc. 

Vaig veure algú que a les xarxes deia que Bach és un cilici musical. Què li responem? 

Sovint em pregunten quin és el meu autor preferit i és impossible dir, perquè admiro Beethoven, Bartok, Mozart... però Bach és un fenomen únic, és més que un compositor, és la perfecció de l’arquitectura, una perfecció de l’emoció, una perfecció de la forma, del contingut. 

Ben clar.  

És tan sublim, tan perfecta, que hi ha opes que treballo des de fa trenta anys i ni així les he entès. Potser que aquesta complexitat acertes persones ens perd.