Dani Gómez forma part de l’‘escuderia’ Meraki, el segell infantil d’Edicions Salòria per així dir-ho. Creador de personatges com El petit científic malvat i divulgador, a la seva manera, de la fauna pirinenca entre els petitons

Ocells i altres animalons. 
Hi ha una col·lecció, Animalades. Cinc llibres: Bestioles va ser el primer, després vaig fer el d’ocells, el de mamífers, rèptils  i amfibis, i animals aquàtics. L’origen de la idea, de fet, me la va donar la meva filla, que es va inventar una cançó sobre que no li feien por els bitxarracos.

A compartir el copyright. 
De fet, el primer llibre, que parla de bestioles i insectes, me’l va inspirar. Amb Marcel·lí Pasqual, l’editor, vam decidir ampliar-ho a tota la fauna catalana.  El de Bestioles va ser el primer llibre amb ell. El tenia llest i vaig contactar diferents editorials, i tot i que la resposta era positiva, em demanaven canvis, perquè és un llibre gruixut...

Els feia respecte?
Jo ho entenc. No s’acabaven d’atrevir. Jo només havia fet un parell de llibres abans. Em demanaven de reduir-lo a la meitat. En Marcel·lí va ser l’únic que em va dir “endavant” tal com estava. Trobo que era arriscat per part seva, sí. Paper bo, tapa dura, aquestes pàgines... 

Bé aniria, que han arribat a cinc. 
El primer va funcionar molt bé. Ja tenia pensats els següents. 

Tot molt minimalista. 
Són llibres pensats perquè puguis portar-los al bosc i a veure què t’hi trobes, com a guia. Però també estan pensats perquè als infants que comencen la lectura autònoma els resultin atractius. Cada pàgina sols té una frase i, com que hi ha rima a la pàgina següent, els fa venir ganes de seguir llegint. Els nens es veuen com envalentits: “mira, m’he llegit un munt de pàgines”. A banda, explica una gràcia de cada animal, així que per poc que tinguin una mica de curiositat s’animen a anar llegint. 

I a casa, laboratori de proves. 
Ma filla m’ajuda bastant, és cert. La poso a molts llibres i la gent pensa que estarà encantada. I no, li és bastant igual, no li sembla extraordinari. 

Canviar el xip en dibuixar per a ells.
Sí, sí, és molt difícil, i no tinc clar que ho hagi aconseguit, trobar l’equilibri entre no menystenir la seva capacitat i parlar-los de coses que puguin entendre. Emocionalment estan supercapacitats per entendre què li passa a un personatge, estan més en contacte amb les emocions que els adults. Però si parles d’un fet científic, sí que has de vigilar, que el seu bagatge no és el d’un adult. 

El dibuix és un llenguatge natural. Ens fem grans i el perdem la majoria. Vostè no, és clar. 
Dibuixen moltíssim, sí, per expressar-se. Però molt molt aviat comencen a dir “no sé dibuixar”. Si és que encara no n’has après! Entra aquella vergonyeta. 

Vostè és periodista. 
Bé, vaig estudiar Periodisme, però d’exercir ho he fet molt poc. 

És llest, doncs. 
No sé, no sé. 

Una vinyeta explica l’actualitat millor que un patracol.  
Depèn de qui faci la vinyeta, però sí, quan es fa humor gràfic, per a premsa, es permeten coses que en altres gèneres periodístics no són permeses. Una vinyeta no deixa de ser un gènere d’opinió. Si pot posar el seu context interpretatiu, és més lliure que en altres gèneres. 

Ha fet tesi doctoral sobre còmic. Ara es valora ja com a gènere adult?
A la tesi vaig defensar precisament que  sempre ha tingut la capacitat de ser adult i ho ha fet al llarg de la història. La reivindicació dels últims anys de la novel·la gràfica no és tant que serveixi per fer coses que abans no podia, sinó que ve donada per la necessitat que tenien les editorials de fer el salt a la llibreria. 

...?
Estava com en un gueto de distribució, la llibreria especialitzada, que anava en decadència. S’estaven quedant sense una finestra de distribució. Així que la novel·la gràfica respon a la necessitat d’entrar en la llibreria generalista. 

Ha funcionat.
Sembla que sí. A algunes editorials més que a d’altres, perquè al final promociones un tipus de còmic i deixes de banda altres tipus, més senzills, com el de superherois, que ha quedat fora d’aquesta reivindicació. 

Coneixerà La Massana Còmic. 
Oi tant! L’he visitat, sí, algun cop. Amb la família, que no et deixa mirar tant com voldries. 

Aquí ho deixem, per al Joan Pieras... si el convida un dia. Subliminar.
M’encantaria, és clar. 

Projectes?
La col·lecció de El petit científic còsmic, amb Meraki, i amb Salòria, un llibre sobre dinosaures.