No és el negoci del segle, si més no, de moment, però Vital Pirineus, el projecte d’Albert Gomà, sí que és fruit d’una sòlida creença en el valor de la tradició

Llana: un material molt oblidat?
Sí, ara mateix és un residu. A banda del que jo agafo, localment, no hi ha res més per aprofitar-la. Malauradament. 

Com hem arribat fins aquí?
Molts factors, suposo. L’arribada de molta llana d’Austràlia, o Xina, més barata i de qualitat. El Pirineu ha anat perdent totes les indústries petitones que hi havia, igual que tot Catalunya. Des d’Espanya es van començar a exportar tones de llana en brut a la Xina. Els oficis no els hem promogut... També és cert que no s’han treballat races de llana. En fi, tot és complex. 

Una història. 
Sí, i la crisi de la cabana per falta de relleu generacional, de polítiques que no ajuden... En parlaríem hores. 

En aquest panorama, iniciar un projecte de confecció d’articles de llana, sembla agosarat. 
Sí, sí, molt arriscat, és molt difícil donar-li rendibilitat. Nosaltres hem intentat donar sortida a la llana local a través de tota la història patrimonial i el disseny. Però la meva preocupació és la pèrdua de valor dels oficis, de la identitat del territori. Intentar fer-hi quelcom... i que sigui sostenible econòmicament. 

I?
Bé, de moment bé. Es van equilibrant els comptes, tot i que no és que sigui un negoci gaire rendible. No sé en el futur.

Com funciona Vital Pirineus?
Bé, jo en soc el coordinador. Recullo la llana, la trio, vigilo la qualitat, que les ovelles hagin estat ben tractades: no agafo la llana de qualsevol lloc, i ha de ser d’algunes races determinades. 

Com la barbarina?
Sí, es va introduir a Andorra al segle XIX i va quedar com la raça tradicional. De quan es feia la transhumància cap a França, es va introduir des del Rosselló. 

Un cop té la llana...
Vaig a l’únic rentador que queda a la península Ibèrica, a Palència, on encara queda una petita indústria del tèxtil llaner que sobreviu. Un mestre teixidor a Lleó. Vaig estar explorant pel sud de França, a Castres. A Catalunya no queda gairebé res, a penes una filatura a Sabadell, on fan tot el procés. Després, tinc unes costureres a Andorra i la Seu que col·laboren amb mi. I els dissenys són meus o d’un artista que viu a Asnurri, Vicenç Santamaria. 

Molta peça a encaixar. 
El problema és que la llana necessita molts processos, sí. De la selecció al rentat, s’ha de filar, teixir i fer-ne els acabats. Tot el que queda, que és poc, queda escampat, sí, perquè els oficis s’han anat perdent. 

A casa dels avis hi havia matalassos de llana. Quan es buidaven, era una festa.
En queden pocs, precisament perquè necessita aquest manteniment: obrir-lo, refer-lo... és engorrós. 

Per què compro una manta de llana?
Té moltes propietats, la primera, que no agafa àcars. És més sana. Aïlla: no és tant que doni escalfor com que crea un efecte aïllant. Té una durabilitat molt alta: tres generacions. No contamina. Es renta amb sol i vent. De tant en tant, sí, s’ha de rentar, en sec, aigua freda, el programa de llana de la rentadora. Només s’ha de vigilar això, no rentar amb aigua calenta ni centrifugar perquè encongeix. 

Vigilar. 
No fa aquella pudor que fa la microfibra, el polièster, que agafa els àcars, els bitxos. Així que excepte en algun cas, algun al·lèrgic a la llana, per a la resta d’al·lèrgies va molt bé perquè és un material molt net. 

Creix la cabana ovina?
No en soc precisament un expert, adverteixo. Però esperem que sí. Ara bé, les explotacions no estan en el millor moment. Jo crec que el que passarà és que va canviant: ara ja no hi ha grans ramats que fan la transhumància, la tendència és que quedin petits ramats a les cases. Més cases amb ovelles però amb menys caps de bestiar. I alguns pastors. Però complicat. No és gaire rendible. 

Es mantenen oficis, com el xollador?
És clar, xollar les ovelles és qüestió de benestar animal, ho has de fer obligatòriament, per aquí solen venir xolladors de prop, de l’Alt Urgell. De Girona com a molt lluny, venen les colles.