Ajudar els infants que siguin autònoms. Aquesta tasca, de pares i en part també d’educadors, sovint no està massa afinada. Guillem Garcia en donarà unes quantes claus en una xerrada, avui al Roc Blanc

Per què cal aquesta xerrada? 
Perquè tot sovint els pares, sigui per ajudar els nens, sigui per pressa, acabem fent coses que podrien assumir els nostres fills. Jo donaré unes quantes claus sobre com ensenyar, com donar una ajuda i com anar-la retirant progressivament. Es tracta d’ajudar sense substituir. 

Som una mica ‘cuñaos’, oi?, amb els nens: “Aparta que ja ho faig jo”. 
No diria tant això. Però és cert que als pares de manera natural ens surt ajudar, i massa sovint l’ajuda es converteix en substitució i acabem fent nosaltres les coses. 

Aleshores? 
El primer pas és ensenyar. En qualsevol habilitat se’ls ensenya, s’explica com es fa, després s’acompanya, és a dir, mentre ell fa la tasca, jo estic al costat, i finalment es retira l’ajuda perquè ho fa tot sol. El problema apareix quan nosaltres intervenim sempre. 

I per què ho fem? 
Per pressa, per voluntat d’ajudar i perquè ens costa veure com els nostres fills s’equivoquen, sobretot en coses que nosaltres podríem solucionar en pocs segons. 

No els deixem fer. 
I així els estem traient pràctica. Al final, a la vida és difícil que les coses surtin a la primera, o hauran de prendre decisions on hauran de ser autònoms, no podrem estar amb ells en cada dificultat, intervenint i donant la solució. Així el problema queda resolt per avui, però l’infant no haurà tingut l’oportunitat d’aprendre. Els estem restant oportunitats de créixer. 

Es pot aplicar a tot. 
A qualsevol responsabilitat, començant per les més petites, com fer-se la motxilla, fer-se el llit, posar la roba bruta dins el cistell, parar i desparar taula... Han de començar des de petits a assumir responsabilitats adequades i adaptades a la seva edat. Que vagin fent sols. 

Alguna situació o àmbit en la qual som particularment invasius? 
És una cosa molt genèrica. Per exemple, preparar-se la motxilla de piscina: la preparem els pares per acabar ràpidament. O solucionar un conflicte entre nens. Potser haurien de ser ells, amb ajuda de l’adult, és clar, però que siguin ells qui comencin a gestionar els seus propis problemes. Sempre adaptant-nos a l’edat, insisteixo.

El partit de futbol infantil, on es genera una ‘tangana’ perquè els pares no paren d’intervenir... 
Ja, sí, tot i que jo no estaria ben bé parlant d’això. Aquest cas no té molt a veure amb l’autonomia, és més aviat d’educació bàsicament. 

Però pot ser que ens resulti difícil ensenyar, que no tots en sabem. 
Més aviat el problema és el temps. L’autonomia no creix en la pressa. Són les vuit i disset del matí i he de sortir a les vuit i vint i el nen no s’ha cordat les sabates... doncs si no li he ensenyat aquesta habilitat, no ho farà, i si sempre l’hi faig jo, mai no n’aprendrà. Però amb les urgències, vaig i les hi cordo jo. 

Entesos. 
Si passa un dia, doncs cap problema. Però si passa sempre i en qüestions diferents, doncs aquí sí que estem generant un problema. Hem de trobar el moment per practicar-ho, quan no sigui aquell últim moment, en una estona de tranquil·litat. Però tots sabem com ensenyar i com acompanyar. 

Als nens ja els va bé que els ho donin fet, potser. 
Aquí és on rau el problema, és clar. Si estan acostumats que els ho facin tot, et diran “no puc”, i això pot significar moltes coses: no sé per on començar, estic cansat, no ho vull fer o espero que m’ho faci el pare o la mare. Els nens són molt llestos. 

Ha empitjorat amb la vida actual? 
La societat ha canviat, tot ha canviat, també la relació amb els fills, sí. 

Vostè... 
Soc mestre de primària al col·legi Janer i vaig estudiar un màster en orientació familiar i intervenció educativa. He creat un projecte propi que es diu Brúixola Familiar, un servei d’orientació per a famílies.