Mirin-a bé perquè no en deuen haver vist gaires, com aquesta. Cap, de fet, perquè és una de les joies del Museu del Còmic: una portada inèdita de Las Nuevas Aventuras del Capitán Trueno, amb dedicatòria autògrafa del fill de Manuel García Gago (València, 1925-1980), el gran mestre de l’Escola Valenciana. El pare ja no ho podia fer perquè acabava de morir. En realitat, li havia escrit una carta de condol, per les glorioses tardes infantils que m’havia regalat no només amb el Guerrero sinó també amb Puk, el hombre de piedra, El corsario sin rostro i Piel de lobo.

L’havia redescobert mentre feia milícies a Valladolid: va ser per aquella època que va ressuscitar el Guerrero amb Las nuevas aventuras. Me’ls comprava d’amagat perquè si els meus soldats m’haguessin vist amb un tebeo a les mans hauria sigut pell. El vaig contactar per fer-li una entrevista, però no vaig arribar a temps. Estava especialment interessat a demanar-li pel gir dels guions de les Nuevas aventuras, que mantenien l’esperit de la sèrie original –ja saben, 668 quadernets, entre el 1944 i el 1966– però on les relacions entre els  personatges estaven molt lluny de l’encarcarament i les cotilles morals del primer Guerrero. 

M’ha vingut tot això al cap perquè Dolmen reedita las Nuevas aventuras per commemorar el centenari de Gago. De fet, ja veuen que de noves avui en tenen ben poc, perquè es van publicar entre el 1979 i el 1980. En total, 110 episodis, que es van quedar a mitges. Si Gago, que feia anys que s’havia retirat de la il·lustració, s’hi havia reenganxat va ser per l’èxit de la reedició a mitjans anys 70 de la sèrie original però en color i en format vertical. Ho va petar. Fins al punt que li van proposar de fer-ne una adaptació per al cine. Entusiasmat, va dir que sí, i quan ja ho tenia coll avall, Editorial Valenciana va reclamar (i guanyar) els drets del personatge. I Gago va haver de tornar l’avançament que li havien donat a compte de la pel·lícula –segons el fill, va morir del disgust que tot aquest lamentable malentès li va generar. 

Però tornem a las Nuevas aventuras. Per a algú com jo, que havia seguit les peripècies clàssiques del Guerrero –ni un castíssim petó a la galta i on estaven prohibides fins i tot les armes, per això liquida els enemis a cops de puny– topar-te de cop amb el bon Alfonso de Moncada dubtant entre la seva santa però no necessàriament fidel esposa, i Li Chin, la intrèpida i molt sexi lluitadora xinesa que l’acompanya en aquesta sèrie, era altament pertorbador. I què dir de les vel·leïtats avortistes d’Ana Maria, que vol desfer-se de la criatura que porta al ventre, de les mirades libidinoses que li dedica Ramiro, l’escuder del Guerrero, i de les insinuacions homoeròtiques de l’esclau de Ben Herif, el capità del palau de la sultana Soraya.

Avui tot això no dona ni per a un capitolet de Doraemon, però m’han de creure que als anys 70 eren ocurrències disruptives. Segons el fill, es tractava no només de posar-se a to amb els temps sinó que Gago es va  venjar així de la implacable censura a que va haver de sotmetre tota la seva obra clàssica. La vinyeta que tenen aquí al costat, amb Li Chin i la seva amiga fonent-se en somnis més o menys humits, hauria sigut inimaginable deu anys enrere. No sabrem mai els verals per on hauria derivat el nou Guerrero si la mort no se’ns hagués endut un Gago encara jove. Però ha sigut anar a la lleixa a buscar un quadernet seu, no diguem ja contemplar de nou aquesta portada, i arreglar-se’m un dia que semblava de cendra. Gràcies, don José Manuel.