Imaginem-nos un típic i tòpic escenari de pel·li de terror. Un psiquiàtric, per exemple. Llobrec com el pitjor malson. Així resulta en l’imaginari del comú dels mortals. Per a Inés Martí el frenopàtic de Barcelona, fundat el 1875 pel rebesavi Tomàs Dolsa, porta al record aquelles tardes blaves i aquell sol de la infància que diria el poeta barroerament traduït; això i vespres de Sant Joan il·luminats per fanalets, ball als jardins i coca damunt de les taules. On vius?, li preguntaven a l’escola. Al frenopàtic, responia. I de la cara d’estupefacció que deixava en l’interlocutor prové potser la rialla que dispara tan sovint l’avui presidenta d’Autea. “És veritat que ric fàcilment. També per amagar que em sento incòmoda.” 
 
A finals del segle XIX, dèiem, un avantpassat va fundar l’Institut Frenopàtic de Barcelona, que va seguir en mans de la família durant dècades: els últims gestors van ser els pares de la Inés, José Luís Martí Tusquets, un psiquiatre apassionat de la professió i modernitzador –es va empescar teràpies avui tan implantades però aleshores tan innovadores com fomentar l’expressió artística dels pacients– i la Roser Bertrand, dona d’empenta que als 47 anys es va llicenciar en Filologia Catalana (és clar que el seu home havia après a esquiar amb 40 i a fer windsurf amb 45). 
 
Martí, nascuda el 1964 en aquella família de cinc germans que es barrejaven amb els usuaris del centre també recorda escenes dures de pair. “Però va ser bo per a la nostra educació, vam veure gent lluitant per tirar endavant, ens va obrir els ulls a la realitat des de ben petits”. 
 
La família, per cert, amb vincles en el passat encara per desentrellar però segurs amb els Dolsa andorrans, va acabar venent-se la clínica, que estava ubicada a l’edifici del barri de les Corts que avui acull l’Institut Dexeus. El bastiment encara conserva part de la fesomia  de la singular façana i el xalet annex on  vivia l’àvia i era escenari dels dinars familiars de diumenge. 
 
No tenia una vocació massa definida de joveneta la nostra protagonista, confessa. Més que el vessant científic del pare, era la veta artística la que estirava d’ella. Probablement, reflexiona, li havien influït els viatges que la família havia fet pertot Europa. Però abans de decidir-se pel disseny va fer una incursió en el Dret: un curs va ser suficient per comprovar que per a ella resultava “un horror”. Aquesta formació i interès per l’arquitectura i l’estètica li va ser molt útil en la seva etapa periodística a la revista Art de viure, una etapa en què va viure “embadalida”, confessa, coneixent el treball d’arquitectes i dissenyadors. També seria aquesta experiència laboral la que la posaria en contacte amb Ester Fenoll, en qui es diria que més que una amiga ha trobat un alter ego, tan simbiòtic com sembla el tàndem als forans. 
 
Martí va recalar al país fa dues dècades, quan al seu home li van proposar una feina al Principat. “Oi tant!, li vaig dir de seguida, i em vaig posar ràpidament a buscar escola per a l’Àlex”. 
 
I com que la vida té aquesta mania de fer voltes sobre ella mateixa –digueu-li karma, destí o casualitat– va sentir la crida de l’ADN i es va convertir en voluntària de la Fundació Privada Tutelar primer. Després es va enrolar en Autea per iniciativa pròpia i, moguda per la convicció que “podia fer un projecte que engresqués la gent, podia donar més visibilitat a l’autisme”, es va postular com a presidenta. “Destí? No ho sé, però és evident que hi ha una reflexió a fer i suposo que aquesta part social la porto inscrita als gens.” Al departament de comunicació d’Andorra Telecom, la feina que li proporciona les garrofes, també conrea aquest vessant de preocupació social.
 
Finalment, hi ha una altra Inés, la que es refugia pintant aquarel·la o, com ha confessat a orelles poc dignes per massa indiscretes, escrivint relats. Quan veuran la llum? “Ja veurem, ja veurem, de moment no diguis res”, adverteix, escudada rere l’ample somriure.