Recentment ha participat en un espot publicitari curiós, oi?
Sí, és de l’Ajuntament de Barcelona. Ens vam reunir unes vint persones en un cor per cantar solament una cançó, que va produir l’Esteban Navarro, marit de la Rigoberta Bandinni. La cançó és de l’Irieix, i és una mena de barreja de nadales populars.

Aquí va fer de cantant, però té altres facetes!
Vaig estudiar Disseny Gràfic, Moda i Interiors, i més tard vaig fer el màster en Escenografia. Però sempre m’ha agradat molt la música, i vaig buscar la manera d’unir les dues passions. M’hauria agradat fer escenografia d’òperes, però entrar al Liceu és molt complicat!

Ho entenc!
De fet, el primer projecte que vaig fer va ser La dama blanca, aquí a Andorra, ja que també sempre m’ha agradat el cinema. Però, pel que fa a la part escenogràfica, on he treballat més és en videoclips musicals.

Pot posar algun exemple de videoclip?
Un dels més macos que he fet és el de la cançó Tocotó, de la Amaia. Allà vaig ser la directora d’art, i vam construir una creu folrada amb mòbils que va quedar molt bé. A més, tota la gent del poble on vam rodar van fer de figurants, va ser molt bonic.

Caram!
També és veritat que, com passa també a altres feines, de tant en tant has de treballar en un projecte que no t’acaba d’agradar gaire. No és el cas de Tocotó, que em va encantar. Però m’ho passo igualment bé, el món del videoclip és especial.

Què vol dir?
Per exemple, en una pel·lícula estàs subjecte, en general, a l’ambientació històrica o a la temàtica de la història, però el videoclip et dona més llibertat. Està com entre el teatre i el cinema, i pots fer el que et roti! No hi ha uns codis establerts que has de seguir sí o sí.

Pots ser més creatiu!
Exacte! Pots improvisar molt amb la decoració, el vestuari. És molt més divertit. A més, normalment per a un videoclip tens menys pressupost, per tant, te les has d’enginyar per trobar la solució a l’hora de crear. 

Té algun projecte per fer d’aquí poc?
Ara mateix no. És el pitjor d’aquesta feina, que mai saps com anirà. És la part més complicada d’aquest ofici. Per això, en part, m’hauria agradat estudiar una altra carrera que m’hagués permès tenir una feina estable i seriosa amb els horaris (riu).

El món de l’art!
També hi ha mesos increïbles, amb molts projectes, però al novembre i al desembre, per exemple, és molt difícil, ja que la gent està per a altres coses! 

Ara viu a Barcelona, però segueix més o menys el panorama andorrà?
Sincerament, no gaire. Estic bastant desvinculada del país. Crec que a Andorra s’inverteix molt poc en l’art, i penso que, moltes de les persones que ens hi volem dedicar, marxem. Barcelona, on visc, és una ciutat molt viva, artísticament parlant.

És veritat.
Que et dediquis a l’art no vol dir únicament que sigui la teva feina, sinó que la teva vida gira al voltant de l’art. I quan tinc temps lliure m’agrada poder gaudir d’esdeveniments artístics, i a Andorra és més complicat. 

Així que no té pensat tornar?
No ho sé! Al cap i a la fi, la meva família està aquí, però les coses que a mi m’interessen no les puc trobar. Mira, per exemple, al meu germà li encanta l’esport, per a això Andorra és el país perfecte. Però a mi, respecte al meu àmbit, em genera més dubtes. Però mai se sap!