“Quan sigui gran, seré escriptor i navegant solitari”. S’ho deia Josep Maria Mangot, que ara s’ha posat mans a l’obra. Amb la navegació, no tant, però a tota màquina amb l’escriptura. Amb molts projectes i algun premi a la butxaca

Abans de festes s’enduia un dels premis de narrativa de terror. 
En realitat, confesso que no és un gènere que m’atregui massa, ni com a lector. Però bé, era un repte. Vaig fer un parell de contes i el que m’agradava a mi es va quedar sense premi. Però bé. 

Confessem que el terror tampoc ens tira massa. 
Ni a mi, ni a mi. Llegeixo novel·la negra i ja trobo que a vegades és massa traumàtica. Com Jo Nesbo o el Connolly, que deixa’ls córrer. Però el terror aquest de vampirs i apareguts... uf! Ni la ciència-ficció, més enllà dels clàssics. Sabeu què penso? Que la vida va tan ràpida que  fa unes dècades la vida actual ni se la imaginaven. Prospectar com serà la vida futura, quan la tecnologia es renova pràcticament cada dos anys...

A vegades això sí que fa por. 
Vaig estar provant el ChatGPT amb els meus nets i és fascinant. Però té tants problemes afegits... Com la manca de criteri per avaluar la quantitat d’informació que rebem. Sense anar més lluny, cada dos per tres diuen que ha mort un famós, i és mentida. 

Com dèiem, fa por. 
Més aviat em resulta inquietant. Sentia fa uns dies l’agorero del Santiago Niño Becerra que deia que la intel·ligència artificial ens comportarà que molta gent es quedi sense feina. Bé, quan jo vaig començar a treballar, en el món del disseny i l’arquitectura, als anys setanta, treballava en una enginyeria on hi havia dotze delineants. La major part, calcaven. Això ha passat a la història. O les mecanògrafes...

Parlant d’escriure, ens dispersem. 
Em plantejo fer una petita carrera d’escriptor. És un desig, com ser navegant solitari. Vaig guanyar el concurs dels contes ràpids de Sant Julià, el de Nadal de l’any passat, i ara el tercer en el de terror. Entre 95 narracions... 

El seu...
Un arquitecte que s’està morint i té l’opció d’esmenar alguna cosa a la seva vida, per marxar tranquil. Esborrar els edificis que desitja no haver projectat. 

Vaja, aquí veig un desig no tan ocult.
Home! Fa molts dies que considero que el que necessita aquest país és dinamita. No ho poseu, que després... 

M’aixafa la guitarra, que ho volia posar de titular. 
Prou que ho sé, com sou. Després vaig fer un altre relat sobre una nina d’aquelles de ceràmica tan terrorífiques. Algú la compra i la nina el mira, el vigila... Aquí sí que hi he posat sang i fetge. Però es pot llegir. Ara, el que va guanyar el segon premi, de la Liliana Cacais, que és una infermera, aquest sí que és terrorífic. I el primer, Déu n’hi do. 

Ja va publicar un primer llibre i en té més a la rampa de llançament. 
Tinc tres originals, de fet, llestos i acabats i n’estic començant el quart. El primer, el vaig fer passejar per un parell de concursos lligats al tema del mar. És un relat d’aventures nàutiques, però amb rerefons històric. 

Hmmm... Expliqui, expliqui. 
Hi ha la guerra de Cuba al fons i entremig explico un fet que sempre m’ha fascinat, que és la Carrera Americana. Va ser un moviment cap a finals del 1700. Carles III, que és un rei Borbó però il·lustrat, arriba a Espanya i fa una sèrie de reformes liberals. Una d’elles, subroga un decret pel qual no es podia comerciar directament amb Amèrica. L’espoliació del continent americà havia estat un negoci de la corona espanyola. Com que a ell ja no li devia rendir perquè els antecessors ja ho havien rebentat tot, va alliberar el comerç. Els catalans, l’endemà mateix, van començar a fletar vaixells. 

Picoreta, ja, de llegir-lo. 
Doncs em penso que estarà per Sant Jordi. 

L’altre original va de...
Una novel·la negra. La situo als anys 2011 i la protagonitza un arquitecte arruïnat. Explico, ja aviso, moltes coses de l’ofici. He de dir que la meva família, en llegir-lo, va riure molt. 

I la tercera?
Novament novel·la negra, a l’Andorra del 1983. Maten set cacics i els encarregats d’investigar-ho són una parella de policies que es diuen Fiter i Rossell. A mi em va divertir molt. Parlo sobretot d’una Andorra que desapareix.