“Em mataran per un reportatge?, et dius. Però quan ja no ets allà...”

Confessa Manel Alías que no és un corresponsal de guerra a l’ús i que no hi veu cap èpica ni romanticisme ni en l’ofici ni en cap conflicte: només odi, mort, misèria i destrucció. Hi aprofundirà en la xerrada organitzada per l'Associació de Professionals de la Comunicació d'Andorra (APCA) que tindrà lloc dissabte, a les 19 hores, a La Llacuna.

Em pregunten: ens podem refiar del que expliqueu els periodistes?
Depèn de quins. Has de tenir confiança en el periodista que t’ho explica, saber si treballa de bona fe o no, què ha fet abans. Si vols buscar dos periodistes que diguin coses diferents sobre el mateix tema, segur que els trobes. Has de saber de quin refiar-te’n. 

En la guerra a Ucraïna...
No em fiaria mai de qui segueix els canals del Kremlin. Segur. Per tant, que cadascú faci l’elecció de qui contrasta les informacions i com. Aquí tenim aquesta opció, a Rússia no la tens. 

La primera víctima d’una guerra és la veritat, diuen. 
És veritat que quan hi ha una guerra augmenta la propaganda d’ambdós bàndols, i t’has de creure un percentatge limitat de tot allò que et diuen. Hi ha periodistes que intenten fer una feina raonable i penso que se’ls pot fer confiança. 

Si al dia a dia costa molt que no t’entabanin, quan et disparen...
Molt complicat, sí, molt. Fins i tot estar a prop pot ser un element de distorsió. Estic en un poblet i cauen dos obusos, com que normalment tenim molt poques possibilitats de comunicar-nos, puc pensar que és un infern a tot el front i, en realitat, és un dia molt calmat. 

Ens ho detallarà a la conferència, amb Mònica Bernabé, organitzada per l’Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra. 
Explicaré que jo he estat cobrint el conflicte a Ucraïna amb Rússia, però feia ja set anys que era corresponsal de TV3 a la zona. Així que ja tenia elements per saber de què anava. Entenc l’idioma i puc parlar directament amb la gent, sé qui és de fiar o no... A vegades el problema és que es cobreix un conflicte com si fos una catàstrofe natural, un volcà que hi vas, cobreixes els danys i te’n tornes. Un conflicte té un recorregut molt llarg. Si no l’entens, no podràs fer bona feina. 

Ens en sortirem d’aquesta?
En sortirem pitjor, això segur. És una guerra molt difícil de guanyar per als dos. Ja ens ha originat a tots una crisi, i l’estratègia de Putin és que ja que no pot guanyar, tots anem a pitjor.

‘Carpe diem’ per si la fi és propera?
Hi ha aquesta discussió entre els experts sobre fins a quin punt Putin està sent molt racional o ha perdut el món de vista. En tot cas, ja ha aconseguit posar-nos la por al cos. 

Ja ho pot ben dir. 
El que no m’imagino és a Vladímir Putin dient “senyors, m’he equivocat” i fent marxa enrere i buscant una sortida. Això fa por, fa por. És veritat, però, que pot disfressar de victòria una derrota, un engany de cara al seu públic. 

Doncs miri, per a ell ‘la perra gorda’ i signem-ho, si amb això acaba. 
Sí, sí. Arribats a aquest punt, una possible sortida és la que permeti a Zelenski i a Putin dir que han guanyat. 

Com s’hi ha vist vostè embolicat?
Em vaig incorporar com a corresponsal de TV3 a Rússia el 2015 i ja la primera cobertura va ser el Donbass. Es negociava la pau, que és quan més es bombardeja. Ara, quan havia tornat ja a Catalunya, esclata la guerra i em veig obligat a tornar-hi. 

Uf!
A mi em supera tot molt. He viscut sempre en democràcia, ni he fet la mili, i em veig en una guerra tan cruel. De les experiències, la majoria no es poden ni explicar. 

Els corresponsals de guerra...
Hi ha una mirada com mitificada, però jo no li veig res de bo, no li trec res de profit a l’experiència. Només dolor i destrucció. És dur, decebedor. 

Els ucraïnesos, també els ara soldats russos, tenien una vida normal...
Ningú s’ho podia imaginar. Una dona em deia “no sabíem que vivíem bé”. 

Ha parlat amb soldats russos?
Sí, he pogut, sí, perquè he estat diria l’únic periodista occidental a la zona controlada pels russos. A la càmera repeteixen la versió oficial. Però fora també es pregunten què hi fan, allà. 

Vostè en què pensa quan és allà? 
 Han estat un parell de cops a punt de matar-me, per què, per un reportatge?, et preguntes pensant en el fill petit. Et sents un gilipolles. Quan ets fora d’allà, penses: allò no ha acabat i jo ja no hi soc. 

És lleig que acabi desitjant que tant de bo tots els corresponsals de guerra es quedin a l’atur?
Oi tant! Tant de bo. Hi ha professions que estaria molt bé que s’extingissin.