“Em miren: d’on ha sortit aquest home que volta arreu en bici?”

Fa mandra aixecar el cul i viure el món més enllà de la distància entre el nas i una pantalla? A Pere Farràs gens ni mica. Cada dia es cruspeix unes horetes de bici muntanya amunt i avall com si res. I això només per començar.

No hem dit encara que té 85 anys. 
Ni que a voltes vaig amb un company que en té poc més de seixanta i el deixo esbufegant. El xaval soc jo!

La bici i vostè... 
Us explicaré. Jo soc fill de Penelles, un poblet preciós, ara es coneix pels grafits, saps?, però apartat, entre Balaguer i Tàrrega. Però fins i tot vivíem fora del poble, a la granja de Sant Vicenç Ferrer, així que la bicicleta era necessària per anar al col·legi: sis quilòmetres d’anada i sis de tornada cada dia. 

Ah! 
Ja de més grandet, amb el meu germà, anàvem a Linyola a veure les noies i ho fèiem en bicicleta, per uns camins que no te’ls imaginaries, aquells camins de carros i corriols. A la nit anàvem amb un llum de carbur. Saps què és?

Confesso que ni idea. 
Tenia un dipòsit d’aigua i amb carbur feia gas, tenia una metxa que s’encenia i si el vent no t’ho apagava, feia llum. Són coses maques de recordar. 

Ja ho crec. 
Als divuit anys em vaig rebel·lar contra el sistema [riu], perquè allò de la granja d’una gent molt rica no m’acabava de fer el pes, i vaig marxar com a voluntari a la mili a Barcelona. Em vaig aficionar saps a què? Al morse. 

Caram! 
Em volia quedar a Barcelona però em van enviar a la Seu. No al quartel, sinó que era a part, érem quatre i rebíem tota la informació de capitania general per passar-la al quartel. Això devien ser els anys cinquanta. 

A la Seu, s’hi va establir. 
Després vaig fer de mecànic, amb l’Escardill, que tenien la Ford. També vaig treballar a Andorra, fins que em va arribar una oportunitat que em va entusiasmar, una feina que em feia viatjar arreu: a les Canàries m’hi vaig estar temps. Em feia molta gràcia que la secretària no et deia “senyor”, sinó “mi amor”. També vaig estar a Mallorca, i a Galícia. Hi vaig demanar una entrevista amb el seu gran home. Saps qui dic?

Home! Fraga, oi que sí? 
La secretària em va dir que deu minuts i jo li vaig exposar el que volia. Crec que encara dorm ara [fa una rialla]. Aparentment, no em va fotre ni cas. 

Ei!, que havíem de parlar de bicis. 
Als 65 vaig dir prou de feina i em vaig jubilar. Vaig començar amb la revista Anys Daurats i sortia a caminar i sempre coincidia amb un amic que anava en bicicleta. Quan coincidíem, anàvem xerrant.  Fèiem la volta fins a Alàs. Un bon dia em va dir: “Ves allà, que tens una bici esperant-te”. Me la va regalar. 

I ja no va baixar de la bici. 
Tal qual. I aviat no hi havia molts que em poguessin seguir. Em miraven: d’on ha sortit aquest home que volta pertot arreu? 

Menys per carretera. 
Ah, no! Per carretera no. Als meus temps hi havia camins i és el que m’agrada: anar per terra, no asfalt. 

Per on volta? 
Per exemple, una de simpàtica és anar-me’n a Castellbò, Carmeniu, Vilamitjana. Un altre món. Baixo per l’altra banda i vaig cap a la carretera de Sort i baixo fins a la rotonda d’Adrall, on agafo cap a Arfa, que n’hi ha un que fa uns formatges molt bons, i vinc cap a casa. Aquesta és de normaleta.

No sé jo... 
Aquesta són uns trenta-cinc quilòmetres. Però la faig bé. Alguna altra em fa suar: pocs quilòmetres, però vuit o així de bona pujada, cap a la Bastida, i després per un corriol fins a l’ermita. 

Déu n’hi do.  
O vaig cap a Estamariu i Bescaran. No tiro cap Andorra, però igualment és una ruta una mica pesada. Em fa cansar, però saps?, em deixa molt satisfet.