Dijous serà novament el dia internacional dedicat a la ràdio, mitjà al qual Quim Barceló ha dedicat mitja vida. Recordem amb ell, doncs, com ha estat aquest quart de segle davant el micròfon al país

Dia de la ràdio. Necessari per a un mitjà hiperconsolidat?
És important, penso, per a un mitjà que ha marcat la trajectòria de la resta. 

Tots afectats per les noves tecnologies i bla, bla, bla. La ràdio?
Tots els mitjans han evolucionat, sí. Quan jo vaig començar a fer ràdio era el més immediat. Ara hi ha internet i també ens hem hagut d’adaptar i la majoria de les emissores, com la resta de mitjans, som 360. Fem servir la ràdio, emetem per xarxes, per televisió...

Ha perdut misteri: imaginar la cara del locutor. 
Sí, avui estàs més exposat, et veuen la cara. Avui en dia és pràcticament necessari que t’identifiquin i la màgia aquella d’imaginar la cara de la persona que parla ha desaparegut. 

Heu estat a l’altura o us havíem imaginat més guapos?
Això cadascú... A vegades m’he trobat que truco per telèfon, em coneixen la veu i em parlen com si em coneguessin de tota la vida, “sembla que et conec d’alguna cosa”, em diuen. 

A Andorra és difícil que no el tingui tothom ben apamat. 
La veritat és que sí, en vint-i-cinc anys fent ràdio al país...  I diria que soc una de les veus que ha tingut més continuïtat en el dia a dia fent ràdio al país.  Hi ha comunicadors que han canviat de mitjà o han fet parades, mentre que jo, en tot aquest temps he estat al mateix lloc, a Flaix FM i Flaixbac. 

Com va ser l’aterratge?
Amb il·lusió, perquè venia a formar part d’un equip molt jove i amb un projecte que el 2000 complia dos anys... i anem cap als trenta. Venia amb ganes de fer una ràdio diferent en un país on els mitjans de comunicació encara eren escassos, amb poquíssimes ràdios. Volies fer una ràdio de país per a una població que necessitava tenir coses noves. 

Format diferent?
S’escoltaven coses més clàssiques, com Ràdio Valira o RNA, però calia un toc diferent. Érem Andorra 1 Ràdio Flaixbac, volíem aportar saba nova. Ens va costar, no us penseu, arribar a un públic diferent. Però finalment vam aconseguir molt bona acollida. 

Emetre música a la ràdio ha canviat molt, o no tant?, coses com els discos sol·licitats es mantenen. 
Sí, sí, per allò del romanticisme, suposo. Hi ha gent que necessita interactuar amb el presentador del programa. Nosaltres ens adrecem a un públic relativament jove i la gent ens demana els temes que vol escoltar. Funciona, fins i tot entre qui escolta reggaeton. 

Reggaeton: l’hem demonitzat?
És una realitat. Va arribar per quedar-s’hi, t’agradi més o menys, i no cal més que veure qui guanya els Grammy. 

Confessi, li agrada?
No. Ben clar que no. Però assumeixo que és una realitat, i de les dues emissores que tenim, una se n’ha especialitzat, Flaix FM. Ja al seu moment va oferir música trencadora, màquina, electrònica, dance. La resta van anar a remolc. És el que escolta el jovent. 

Abans les emissores ‘imposaven’ què s’escoltava. Ara?
Ha canviat molt amb la irrupció de les xarxes la forma com es consumeix música. L’artista, abans de treure una nova cançó penja quinze segons a xarxes i els tiktokers l’utilitzen per fer un ball, això marca tendència. Les emissores l’han d’assumir com un èxit, l’han de posar, perquè així també compleixes amb els 360 graus de relació amb els oients. 

D’anècdotes en 25 anys...
Moltes, moltes, però recordo sobretot aquella cançó d’Andorra desperta, que vaig presentar durant molts anys, en què vaig adaptar l’Oh! Jennifer com Oh! Toni, crec  que al primer mandat de Toni Martí. Aleshores no hi havia xarxes, però la ràdio tenia un poder enorme. Allò es va fer viral fins al punt que el cap de Govern em va trucar:  “s’hi ha de posar humor a la vida”, va dir. 

No sols ha fet ràdio, per cert. 
No, no. He impulsat projectes empresarials com l’app Andorra Parla. En realitat, ha estat un no parar.