Abián Díaz recala divendres al Centre de Congressos d’Andorra la Vella amb ‘Patético’. Amb ell, l’humorista canari debuta al país. Passar pel xou de Buenafuente, és clar, sempre és un bon aval

Patètic? Jo sí que soc patètica.
A mi és una paraula que m’agrada. Potser és que la tinc una mica romantitzada, però m’agrada: elimina ràpidament qualsevol rastre d’ego. 

També té raó. Però potser algú li diu “patètic ho seràs tu”.
Això espero. Jo vull que passin aquestes coses, que alguna gent senti que la paraula no li va gens i s’ofengui fins i tot. 

A vegades es fa humor amb ganes d’ofendre a segons qui?
No, jo no. En el món de la comèdia a vegades es fa servir aquest argument precisament perquè no hem arribat a l’objectiu, perquè algú no ha rigut. Però jo no estic a l’escenari per opinar què opina ningú sobre res. 

Ai, miri, qui tingui oportunitat d’ofendre algú com Trump, per exemple, ha de tenir un ‘subidón’.
Depèn de l’acudit, perquè si estàs ofenent-lo a ell i a la mare Teresa de Calcuta... Jo tinc les meves opinions, és clar, però diré que el meu xou és tan genèric i específic a l’hora...

...?
El que pretenc és més aviat alliberar, recordar que estem aquí de pas i que com a espècie som, com deia, patètics. És una descripció que ens va molt bé. 

En quin sentit?
Parlem amb una lògica aplastant sobre qualsevol cosa. No té sentit, quan som un no res surant enmig de l’univers. I aquí estem, assegurant tots seriosos “no, no, a mi el que millor em senta és el kiwi”. Som patètics. El rinoceront va caminant, troba un paisatge magnífic, caga i se’n va. Nosaltres comencem amb les nostres reflexions profundes, fem  que tot sigui transcendental. 

O arribem, fem una selfie, llencem un plàstic, que és pitjor que cagar. 
Totalment. Veieu? En qualsevol cas som molt patètics. 

TikTok, televisió, teatres...
No tinc bona relació amb les xarxes socials. Faig vídeos perquè la gent s’enganxi i vingui als teatres, que és on aporto el que vull aportar. Pujo el mateix per diferents xarxes socials, però si el públic em donés l’oportunitat de no haver-ho de fer, estaria encantat. 

Oportunitat?
És clar, com els còmics que només anunciar on actuen ja tenen el teatre ple. No continuaria probablement amb les xarxes socials. 

Per què?
Em sento contaminat, m’emprenya saber que faig un esforç personal per deixar de banda el telèfon... i quan aconsegueixo no estar pendent durant una hora ja és un triomf. Només una hora! Així que em sento culpable: fent vídeos de comèdia estic fent que altra gent hi estigui enganxada. És com si digués que estic en contra de la cocaïna i intentés vendre la millor. 

Doncs sí. 
És com ho sento. 

En la relació amb el telèfon sí que som patètics. 
Veus? La paraula apareix pertot arreu. 

Un dia truca Buenafuente i...?
Un súper regal. Ara que treballo amb la productora MPC em sento molt acompanyat, abans ho havia de fer tot sol. Primer va venir a veurem a un xou Berto Romero, li estic molt agraït, i va tornar una segona i tercera vegades. Així va començar la relació amb Andreu. Dec ser insuportable, oi? Aparec al seu programa i ell es retira... Fora bromes, em sap greu com ho està passant. Espero que aviat es trobi bé. 

Difícil fer riure un còmic? 
A mi confesso que em passa alguna cosa: em costa més cada cop. Deu ser que el riure s’ha convertit en un objectiu i no en una sensació. Així que per regular deu dir: ara que no estàs treballant, ara estarem tristos. 

No sé si m’agradaria. 
Alguna cosa dolenta ha de tenir la vida, perquè per la resta em sento absolutament en deute.