La cita és aquest vespre, a les nou, a Les Fontetes. Amb Gaspar Claus i el seu instrument: un violoncel que sona com si sobre l’escenari hi hagués una munió de músics tocant. Això promet. Això i un atractiu muntatge lumínic. Una experiència que s’allunya del concert convencional. Organitza l’Ambaixada de França.

Andorra ja li és coneguda. 
Jo soc de Banyuls-sur-Mer. A Andorra tinc amics, sí, hi vinc sovint des que soc adolescent, m’encanta aquest paisatge. I a tocar? Sí, al desembre vaig fer un concert en una sala molt petitona [la llibreria La Trenca] amb el meu pare [Pedro Soler].

Aquest cop l’escenari és més gran.  Presentarà disc, ‘Tancade’.
Va sortir el setembre del 2021, és un disc on sonen molts violoncels, hi ha capes i capes de violoncel a la vertical. És complicat de reproduir en directe, però estaré acompanyat de Basil i els seus sintetitzadors. Ell és qui s’ocupa de fer del meu violoncel tota una orquestra. 

S’haurà de veure i escoltar, doncs. 
És un espectacle on també és molt important la llum, hi ha una instal·lació lumínica que ens ajuda a fer la cosa més espectacular. I les peces sonen una mica cinematogràfiques. Escric música per a pel·lícules, també. 

Violoncel: acostumem a pensar en música clàssica. Reduït, oi?
És un instrument noble que ha trobat un lloc important en la música clàssica i té un repertori molt bell i molt complex. De mi acostumen a dir “Gaspar Claus, violoncel·lista virtuós”. Això vol dir que toques tècnicament molt bé i molt ràpid. Confesso que no és ben bé el meu cas. 

No?
Jo adoro aquest instrument i m’agrada tractar-lo d’una manera personal. És un instrument que no és tan bell quan parlem de virtuosisme, no és igual que el violí. Prefereixo que es converteixi en un instrument de sonoritat: interessa la bellesa del so, la textura, la matèria sonora.

Una altra visió, doncs. 
Quan estava al Conservatori, a Perpinyà, vaig començar a interessar-me per altres músiques i vaig veure que hi havia violoncel·listes que feien un ús diferent de l’instrument, com Arthur Russell o François Seghers. Fins i tot hi ha qui  l’empra en la música disco. 

I ‘virtuosístic’ pot tenir una connotació negativa, oi? El públic pensa en quelcom de molt tècnic.
Exactament, no és gaire interessant. Si més no, no per a mi. Molt incidir en la tècnica penso que sovint suposa oblidar-se de la música. 

Als periodistes ens agraden les etiquetes. Quina li adjudiquem a vostè?
Em sap greu, però no m’agraden les etiquetes [riu]. Jo em sento un electró lliure, una pitavola que va d’un món musical a l’altre. Escolto molta música, tinc moltes referències, molts estils que em nodreixen. No soc jazz, no soc experimental, ni faig pop. En canvi, toco amb gent que toca tots aquests estils. També el flamenc, amb el meu pare! Voilà. Crec que no he respost. 

Ha respost perfectament: el purisme també té càrrega negativa, diríem. 
Sí, sí. I al mateix temps, toco amb molts puristes, i amb puristes que durant tota la seva vida treballen a la vertical una idea de la música. En canvi, estan d’acord a treballar amb mi. No sabria dir per què. 

És un explorador, doncs?
Això m’agrada, sí, un explorador. Un espeleòleg. 

Preguntarem per la influència paterna.  
El pare ha fet de la música el seu ofici i per tant durant tota la meva infantesa jo vaig tenir aquest model que deia que és possible, segons el qual jo sé com existir en tant que músic, sé com va, com es comunica amb els altres... Gràcies a això em sento com peix a l’aigua. Un privilegi. 

El flamenc?
M’ofereix una aproximació poc tècnica a la música, una sensibilitat envers la fragilitat. Hem fet tres discs plegats i moltes gires junts. En soc el seu deixeble però jo he fet el meu propi camí. 

Violoncel en comptes de guitarra. 
De fet vaig començar tocant la guitarra. Però vaig conèixer el violoncel tocant amb un quattuor i va ser un amor a primera vista. Per sempre més.