Per què pinta? Ofici? Evasió? Denúncia?
Per molts motius a la  vegada. El primer de tots, perquè no puc deixar de fer-ho. Tinc un moment lliure i instintivament agafo el pinzell i la llibreta. És també i molt principalment una forma d’expressar-me, soc de naturalesa caòtica i la pintura em permet posar en ordre, en un cert ordre, les emocions, els sentiments, el dia a dia.

Què ens vol transmetre?
Potser caldria haver començat dient que jo pinto per a mi. Amb això intento dir que no tinc cap altra intenció que expressar-me d’una forma genuïna i honesta. A partir d’aquí el que pugui transmetre és un afegit que d’altra banda depèn probablement més de l’espectador que no de mi. No pinto per guanyar diners ni per agradar. Això quan ets jove s’entén, i de fet a mi em va agradar molt agradar. Però això té un preu. I ara pinto per agradar-me.

Veu la vida en color, és una evidència. Què té contra el blanc i negre?
Absolutament res. De fet, el projecte en què m’estic embarcant és tot en blanc i negre. Es titula Les mil i una, i són una sèrie de llibretes amb mil i un personatges, tots diferents. Hi ha Verdelady, Birdsun, El reiet, El besote, Viejuno, Una nube en el ojo, Sofisticate, Ni fu ni fa, No hay salida...

S’ho deu passar bé, buscant-los nom.
No busco res, el nom em ve a buscar a mi. Em limito a esbossar una criatura i el nom ve sol. És com si ja existissin i estiguessin esperant que algú els donés forma per dir, ep, que soc aquí. Tot plegat és una mica misteriós. En tinc un d’especialment llarg: Chumi, Chole, Chim, Choti, Chon y otros personajillos del montón. No em demanis per què. No en tinc ni idea.

Els seus ‘personajillos’ em recorden (una mica)  l’obra de Ryden i els seus col·legues ‘lowbrow’ que mesos enrere vam veure a la sala de Govern.
El cert és que no tinc cap influència conscient. No tinc acadèmia i tot i que a la meva família hi havia fotògrafs i pintors, vinc del món de la moda. El que faig i com ho faig em surt de dintre.

Nicky de Saint Phalle també la posaria dintre del seu camp semàntic
Doncs de nou lamento dir-te que la desconec, però m’agrada que hi trobis coincidències.

Autodidacta?
Diria que sí, però he d’afegir que quan vaig estudiar estilisme i moda tenia un professor de dibuix, Lluís Trapat, que em va influir molt. I de joveneta vaig anar a l’estudi de Martínez Lozano. Però francament, diria que tant l’un com l’altre tenen  poc a veure amb el que faig. Més ben dit, que el que faig té poc a veure amb la seva obra.

Per pintar, silenci o música?
Llibreta, sofà i funki, sobretot dels 80, posem que parlo de Kool & the Gang; soul, amb preferència per Marvin Gaye, i jazz, qualsevol cosa, m’agrada tot el jazz.

Què tenen els botons, que tenen una grandíssima presència a la seva obra?
És una reminiscència del meu passat. Ja et dic que vinc del món de la moda. M’encanten els botons antics, dels anys 50, 60 i 70. Aquells botons de banya de les nostres àvies. Per a mi són escultures que incorporo sempre que puc a la meva obra. Però també agulles, fils, llanes...

Arte povera.
Digues-li com vulguis. El cert és que tinc obra que podria considerar-se així. El buf que allibera, per exemple: en aquella època no tenia diners per comprar un llenç, així que vaig agafar un tros de parquet massís i el vaig tallar. Ja tenia llenç.

Figuració o abstracció?
Òbviament tiro cap a la figuració, però cadascú s’expressa com sap i com pot. De fet, exposo una sèrie que vam fer a quatre mans amb Sergio Leitao, que fa uns mesos va fer una residència Faber. Ell és essencialment abstracte. Doncs bé, jo començava amb unes formes, posem que una mà, i ell venia al darrere i ho guixava tot. El més curiós de tot és que el resultat funciona.

Instal·lació i performance, li diuen alguna cosa?
No ho descarto. Tinc entre cella i cella fer alguna cosa amb mi mateixa com a personatge. Serà a Les mil i una.

Jeff Koons o Cattelan?
Koons. No puc amb tot això del plàtan. Em supera.