Oriol Garreta. Nascut a la Seu d’Urgell el 1999, forma part del grup de joveníssims creadors que acaben d’omplir de grafits les proximitats de l’Espai Columba, amb recreacions dels tresors romànics que aixopluga l’equipament de Santa Coloma. A la seva ciutat ha homenatjat un referent com ‘el Truqui’

Acabada la feina a l’Espai Columba i la podem veure en passar.
Hi ha dues peces meves que sí, ja es poden veure, encara que el cap de setmana en faran la inauguració. Totes les obres havien de ser al voltant del mateix tema: Sant Gregori i Sant Silvestre. Cadascú al nostre estil i en una interpretació actual, és clar.

La teva, vitralls.  
Una versió que els imita, sí. Que és quelcom que no s’ha vist en grafit. Quan passes per la carretera ja es veuen fàcilment, un d’ells està al mur de dins del pàrquing, que és el que m’ha quedat millor perquè tenia molt d’espai.

Has treballat amb esprai.
Per comoditat, i l’esprai demana com més espai millor, és complicat de dominar també.  

Tema religiós: bé?  
A mi m’interessa agafar un tema i transformar-lo i que fos religiós no en va ser cap problema, em va motivar, de fet.

Sí?  
Vaig jugar amb degradats, per fer com si la llum hi travessés. L’art religiós m’agrada, m’interessa la història de l’art. Vaig a les esglésies i m’hi fixo molt. Suposo que en ser de la Seu, que tenim allà la catedral, fa que tinguis l’art religiós molt interioritzat. Per a mi, en tot cas, és una font d’inspiració.

Estàs estudiant.   
Ara mateix estic fent quart de carrera, d’Animació 3D i Efectes Visuals, a la universitat La Salle - Ramon Llull i faig pràctiques en una empresa. Però a mitja carrera vaig començar a fer murals.

I això?
Va venir per la facultat una professora que formava part de l’organització del Gargar Festival, ja sabeu, que es fa a Penelles, aquell poblet on totes les cases s’omplen de grafits. Em va al·lucinar i aquell any, que era la segona edició, vaig decidir que jo voldria fer allò un dia.

I t’hi vas posar.  
És que allò era espectacular. Així que vaig fer ja un primer grafit a Martinet de Cerdanya, que em van cedir una paret. I el 2009 ja em van acceptar al Gargar. D’aquí a un altre festival... i així.

Què aporta pintar murals?
M’interessa la pintura en general i també faig oli, però aquests murals tan grans em motiven, i com més gran sigui la paret, més motivat estic. M’agrada l’espectacularitat del format, treballar amb grues... de fet m’estic treient el permís per conduir-les.

Doncs sembla que hi ha nínxol: a Andorra per exemple se n’estan fent molts. Alegren aquells murs de ciment horribles.   
Sí, sí, ja ho he vist. Dona vida, transforma, dona color...  les institucions se n’estan adonant. O a Girona, on busquen que un barri molt trinxat tingui color i vida, amb murals al voltant de la inclusió social, la immigració. És bonic participar-hi, encara que no et paguin.   

A la Seu signes el mural dedicat al ‘Truqui’.
El Truqui era un home a qui tota la Seu coneixia, sempre era al carrer, xerrava amb tu, tocava a les festes majors... Va morir el 2020 i uns amics em van proposar de fer un mural.

Va prosperar.   
Vam parlar amb l’Ajuntament perquè ens cedís una paret pública però no va prosperar, així que vaig decidir tirar pel meu compte i el vaig fer allà al costat de l’institut, en un mur que el propietari em deixa.

Bé per ell!
A vegades la gent m’hi veu, amb pots de pintura i esprai, i truca a la policia. No els culpo, però abans de fer-ho haurien de fixar-se millor en què estàs fent i treure’s la connotació negativa del cap.

Durarà aquell mural?  
És efímer, i és la gràcia. També poden pintar-hi a sobre, però espero que no ho faran, per respecte al Truqui.