Artista, intèrpret i ballarina. Aquesta tarda (19 h) ha organitzat al Camí Ral l’estrena d’un nou espectacle de dansa amb el nom ‘Traginers de pulsions’.

Primer de tot, què és el que veurem en aquesta funció itinerant?
Traginers de pulsions és un projecte que iniciem enguany. És un espectacle en format recorregut que travessa la Ruta del Ferro i que si tot va bé, podrem estrenar la seva versió definitiva l’any vinent! Per a aquesta primera fase, hem escollit les localitzacions de l’església de Santa Bárbara i la Farga Rossell. L’espectacle començarà a l’església d’Ordino amb una primera actuació, i acabarà a la parròquia massanenca amb un segon acte! En som protagonistes tres ballarins: la Rosa Mari Herrador, el Xavi Pérez i jo, i dos músics; el David Font i el Lluís Casahuga. D’altra banda, l’Anna Mangot s’encarrega del disseny de vestuari.
 
Amb quin tipus de música decoraran l’obra els dos compositors?
Faran sonar un vessant acústic amb diferents materials. De fet, ambdós són guitarristes, tanmateix el David d’un estil més clàssic. Generaran diversos espais sonors amb objectes per recalcar la idea i la dramatúrgia que defineix aquest espectacle, que és la utilització dels materials naturals que trobem al Camí Ral. Aquests són: la fusta, la pedra, la mena i també el ferro. D’aquesta manera, tant el David com el Lluís crearan una atmosfera acústica percudint aquests objectes i dotant-los de sonoritat! D’altra banda, també gaudirem de com es transforma tot aquest so a través d’una base electrònica. Serà un repertori electroacústic. 
 
Quin objectiu, cultural o educatiu, persegueix la seva iniciativa?
La nostra finalitat és permetre redescobrir un espai que avui dia molta gent coneix, però a través d’una mirada artística. La inspiració ens ve dels traginers i de com traslladar el so amb el moviment i els diferents elements ambientals. És una experiència que li atorga al públic una sensació molt immersiva! El vessant cultural no és altre que oferir als espectadors una ullada distinta i especial d’un entorn que sol ser molt freqüentat. Val a dir que la Ruta del Ferro no es veu mai amb dansa i música, és una oportunitat única i irrepetible! També ens serveix per seguir difonent l’art i el llenguatge de la dansa contemporània.
 
Com sorgeix la idea de fusionar l’art de la dansa amb l’espai natural?
La Rosa Mari i jo portant un any treballant juntes. De fet, l’any passat vam confeccionar el nostre primer espectacle conjunt, que es diu Bram. Es tracta d’una funció de carrer i en la qual el nostre amic Lluís Casahuga va realitzar l’apartat musical. Amb el Xavi Pérez i el David Font també havia col·laborat anteriorment. Teníem moltes ganes amb la Rosa Mari de seguir treballant juntes, i com que a les dues ens encanta anar a la muntanya, vam voler transportar la dansa cap a un entorn exterior que ens resultés familiar i que volguéssim dinamitzar! 
 
Què és el que més li agrada de recrear la seva obra en aquest paratge? 
És un espai molt transitat, motiu pel qual aquests dies que hi estem assajant, la gent que passa caminant ens para per demanar-nos què hi estem realitzant! És un espai petit, i m’agrada la sensació que les persones que el transiten casualment puguin contemplar les primeres escenes del nostre projecte! Els hem fet a tots ells una espècie d’avançament. La millor part és el vincle tan proper que creem amb la gent i que en els teatres no sol tenir lloc. Gaudim de compartir aquest espai amb tots els transeünts. 
 
Pel que fa a la seva trajectòria professional, quina funció recorda amb especial estima?
Realitzo espectacles molt diferents a cada lloc! A França, per exemple, treballo molt amb les arts de carrer. A Catalunya i a Espanya, en canvi, faig exclusivament obres de teatre. De fet, una de les companyies  on actuo es diu Cielo rasO, situada a San Sebastián. Són per tant dos tipus de funcions que difereixen molt, però que m’omplen moltíssim. Per destacar dos dels meus espectacles preferits, et diria el de  In Paradise, que és una obra de carrer, i Amaika, una peça de sala. M’agrada molt fer-les, m’ho passo genial!
 
Una amistat sincronitzada. 
Al nostre grup, amb la Rosa Mari i el Xavi, som tots tres ballarins i ens encanta el llenguatge del cos. Ara formem un trio perquè són dues persones amb les quals m’entenc molt bé i amb les quals estic molt a gust. A més, la Rosa Mari ha sigut per a mi una referent en el món de la dansa. Té una llarga trajectòria i bagatge que l’avalen com una de les ballarines més importants del país! 
 
Per últim, quin altre tipus de dansa li faria il·lusió aprendre?
Soc ballarina de dansa contemporània. No obstant això, és cert que té una part molt eclèctica en el sentit de seguir un llenguatge molt tancat. Hi va haver una etapa on vaig estar ballant salsa durant uns anys, i just ara fa molt de temps que no en ballo. M’encantaria tornar a reprendre aquest ball, és molt animat!