Mallorquina, però ben connectada amb les valls pirinenques, Joana Gomila serà protagonista –fent duet amb Laia Vallès, integren Puput Lab– d’una de les propostes del novè ’Art a Pinyó. Dissabte
L’Alt Pirineu és territori ben conegut per a vostè.
Sí, sí, ho dius per la col·laboració amb l’Arnau Obiols, oi?
Sí, sí, i amb la Rufaca Folk Orquestra. Com han entrat en contacte, que hi ha un mar pel mig?
Amb l’Arnau tenim una bona amistat. M’agradava ja molt el que feia i vam treballar plegats en un projecte meu, Folk souvenir, que partia de la tradició musical de Mallorca, però la fèiem des d’una òptica personal. Va néixer una amistat més gran i més col·laboracions, amb un altre projecte, Ca: vam venir a tocar a la Seu.
Dos territoris diferents.
Mallorca és una illa, però el Pirineu, a la seva manera també ho és, oi?, una illa entre muntanyes. Un territori aïllat, amb un context i circumstàncies totalment diferents de Mallorca, però certa connexió. Això ens va lligar amb l’Arnau. Això i l’amor al territori, la gent, la cultura del lloc.
Amb la Rufaca?
A través del Sergi Vergés, que havia estat professor meu, i va venir a Arsèguel, completament enamorat del lloc. Va engegar aquesta big band, bastant gran, i vaig tenir el plaer de cantar-hi.
Diàleg entre la música d’arrel i les tradicions de les illes i d’aquesta illa entre muntanyes.
Qualsevol manifestació lligada a un poble que està viu té molts punts de semblança. El Pirineu és un lloc molt viu, tot i estar tan mal connectat.
De moment, per aquí ens alliberem de la turistificació massificada.
Sí, i no saps quina sort en teniu. No ho sabeu. Això sí que és un mal que no sabem cap a on ens porta, a Mallorca, a les Balears en general.
Més difícil fer perviure la cultura tradicional?
És complex. Per on començar? Estem en un moment molt complicat, en què ni sabem si nosaltres podrem viure-hi. Els preus són impagables... Tot plegat, és clar, determina la cultura.
Amb Puput Lab, què presentaran a l’Art a Pinyó?
Venim amb la Laia Vallès, que tenim aquest projecte a dos des de fa molts anys. Des de fa un temps estem fent aquestes sessions d’improvisació que hem anomenat Puput Lab. Normalment convidem una tercera persona. En aquest cas no ho hem fet, pensem que serà l’espai mateix qui estigui present, interactuarem amb el lloc.
Un repte. Sobretot si no coneixen l’entorn, l’escenari.
Ens agrada molt aquest punt d’incertesa, que està tan connectat a la improvisació. Fem escolta també nosaltres, hem d’estar despertes a què hi passa, a allò que el lloc et suggereix. Això és una meravella.
Van etiquetar el seu treball com a‘nou folk balear’.
Sí, ja, no m’agrada, no m’agraden les etiquetes. Em fa sentir estranya. He begut de la tradició, però no sento que el que faig sigui música tradicional. És una de les meves fonts d’inspiració, és clar, com el material d’arxiu, però jo em posaria més aviat l’etiqueta de queer si hagués de triar.
‘Queer’, per què?
No vull sentir-me encapsulada dins cap frontissa. M’agraden els llocs on es troben les diferències.
No t’agrada la zona de confort.
Bé, no és que no m’agradi, però tendeixo a fugir-ne.
Té altres projectes.
Composo molta música per a arts escèniques, però amb la Laia gestionem un espai dedicat a la música i l’art experimental. És un projecte social, on intentem generar dinàmiques en relació amb la creació contemporània.
Difícil fer que el públic s’atansi a la creació contemporània?
No, no, en absolut. El problema és més aviat que falten espais, escenaris, on pugui mostrar-se. L’art arriba bé al públic, la gent connecta molt bé. El problema és que hi hagi prou espais on la gent pugui relacionar-se amb aquests nous llenguatges. I no sols en territoris aïllats, és molt general.
