Potser la vida urbana ofereix més promeses, oportunitats per obrir-se pas. O no. En tot cas, l’Anna Carmona pre-fereix la tranquil·litat de la ciutat on va néixer fa 31 anys i on al març debutarà amb una exposició de pintura

Il·lustradora? 
Des de ben petita he pintat. Després he estudiat cinema: direcció de fotografia i càmera. M’he dedicat a la fotografia durant temps, per exemple, vaig viatjar a l’Índia i Moçambic per fer-hi reportatges. Després la vida em va portar a pintar novament. 

La vida? 
Tenia un estudi de fotografia al carrer Canonges, a la Seu, al costat d’un antiquari. Un dia que jo era per allà se li va trencar un mirall i se’m va acudir pintar sobre la fusta que hi havia darrere. A partir de llavors, el 2017 o així, em vaig posar a pintar. 

Un mirall trencat que dona bona sort, doncs. 
Pinto sobretot dones. Deu ser perquè a casa meva la majoria som dones: tres filles, tres nebodes, ma mare eren tres germanes... Dones valentes amb les quals m’identifico i m’inspiren. Pinto a partir de fotografies, les reinterpreto.

Hem vist un d’aquests retrats a la portada de la revista ‘l’Alternativa’.
Soc amiga de Yann Marais i altra gent de l’Alternativa. A ell li agrada l’art, li agrada la meva feina... Els va agradar aquest quadre i van apostar per ella. 

Un avançament de l’exposició.  
Al març, a partir del dia 4, exposaré a La Cuina. Una sèrie de dones que es titula Mirades. M’havia fet alguna de fotografia, a l’Aparador, sobre el viatge a l’Índia: també eren retrats bàsicament. 

Tot llest? 
Hi treballo, tinc força quadres fets. Són dones d’altres cultures, d’altres ètnies, a partir de fotografies com deia. I centrant-me en la mirada: és molt important per a mi, expressa molt, trobo. 

Què diuen aquestes mirades? 
Volia titular Valentes en principi: hi ha mirades amb tot tipus de sentiment, però la valentia les lliga a totes. 

Ens ve al cap aquell retrat d’una jove afgana tan icònic. 
Tothom la recorda: aquells ulls verds. 

Què et diu a tu? 
Expressa molta força, és una mirada molt potent. 

Quina és la diferència de recollir una mirada fotografiant-la o pintant? 
M’agraden les mirades de la gent en aquells països, que trobo que són purs encara. Els demano permís i es crea com una complicitat en aquell moment, hi ha molta vida. És una mica com caçar. Amb els quadres és, en canvi, una lluita: no saps què en sortirà. A vegades els has de deixar però si surt... és molt satisfactori. 

Interessant. 
És com tenir un fill, quan pintes. Crees un personatge. Jo m’estimo molt els meus quadres, tant que fins i tot em costa vendre’ls. 

Viure de la fotografia o la pintura deu ser com escalar l’Everest. 
Sí, és clar. Tot i que és cert que fa poc que m’hi dedico a la pintura. Ara, també diré que tant en fotografia com en pintura faig unes obres que mostren la felicitat, i això agrada. A la gent l’atreu. Veig la seva cara quan em compren alguna cosa. Però sí, és un món complicat. 

Vas estudiar cinema. 
A Bande à part, una escola de Barcelona. 

Home! Com el ‘nostre’ Àlvaro Rodríguez-Areny. Us coneixeu?
No hi vam coincidir. Però sé qui és. 

Arribar a fer cine sí que és dur. 
Sí, si vius a la Seu... Aquí no sabia massa bé com podria desenvolupar-ho. Tot i que vaig participar al Picurt, amb un curt que vaig fer jo, On no hi ha horitzó, sobre poemes que escriu la meva mare, i narrava la meva germana. 

Per triomfar s’ha d’emigrar? 
Aquí és complicat però jo m’estimo més la vida tranquil·la del Pirineu.