En funcions de pacificador

“Hola. Mil perdons per molestar un diumenge a la tarda amb”, demana la periodista responsable de la trucada intempestiva. “No pateixis: si tu treballes, jo treballo”, contesta el cònsol major lauredià, Josep Majoral. La resposta, pensa humilment la redactora, hauria de figurar als manuals de bones maneres, màrqueting polític i relacions públiques, ara proliferen els polítics de tot signe i ocupació que s’atrinxeren darrere petris gabinets de comunicació i tan ufans per haver descobert que via xarxes socials poden saltar-se la sempre antipàtica pressió de la premsa.
    
Majoral (Sant Julià de Lòria, 1976) ha fet honor a aquesta cara d’alumne aplicat amb què transita des de fa gairebé dues dècades per la política nacional, des que el 2004 Josep Pintat li va exposar la seva idea de país i ell (enginyer procedent d’una família de pagès) va esvair els primers dubtes per fer-hi el salt. Ha fet honor a l’aparença de nen aplicat, dèiem, aconseguint un aprovat del primer any de mandat comunal. Uns primers mesos d’exercici dificultats per la imprevisible pandèmia, cert, però que en la resta de gestió, diguem-ne corrent, se li presentava de cara i molt malament ho hauria d’haver fet el seu equip per no sortir-se’n: la principal tasca –i aquesta l’ha superat amb puntuació– era escombrar la crispació que havia caracteritzat la vida política laurediana els últims temps. Pel que fa a la resta de matèries, també és cert que l’examen no va ser gaire exigent, puntualitzen testimonis de la reunió de poble celebrada la setmana passada. A la qual –i aquí tornen a sortir les maneres de pacificador– va estar convidada la minoria.  
    
Per als correligionaris, per als que es troben enfront i per als que s’ho miren des de la graderia, Majoral és un paio directe i afable, accessible, algú de bon tracte amb qui no dubtarien d’anar a fer un cafè. Però no sempre és or tot allò que enlluerna: a les sessions de Comú treu a passejar la duresa verbal, fins i tot certa agressivitat. O la presa de decisions unilaterals: la rebaixa de sous aplicada a la nòmina dels consellers (molt més contundent que l’aplicada als cònsols) sense contemplacions ni massa avís previ va doldre.
    
Crescut políticament a l’ombra de Pintat, i després d’uns inicis en l’àmbit comunal com a home discret, per no dir que tocava la grisor –“una mica seguidista, com un escolanet”– li han retret que després exhibís ambició política: “Crec que vostè està fent mèrits per progressar políticament”, li va etzibar durant un Consell de Comú Josep Roig, just abans que Majoral fes el salt a la política nacional i es convertís en parlamentari el 2015. A l’escó va romandre, ja saben, fins que va guanyar les passades eleccions el Comú per a Terceravia+UL+Independents.

El moment
Era el seu moment, estava “preparadíssim”, afirmen els seus. Destaquen el bagatge professional i públic amb què va recalar al consolat. Enginyer format a França com a tècnic superior d’energies, titulació que va obtenir a Brive-la-Gallarde, localitat entre Tolosa i Llemotges, un cop acabats els estudis va rebutjar alguna temptadora oferta a París per tornar a casa. El 2001 va començar a treballar en un despatx d’enginyeria i sis anys després n’obria un de propi. Per la seva taula va passar el projecte de la Querola, a Ordino, que portava implícita la col·laboració amb l’arquitecte Jean Nouvel.
    
Com a company de feina, el descriuen com un home dotat d’una memòria prodigiosa, rigorós i exigent. “Algú que no diu sí o no fins no estar ben segur del que està dient. Es documenta, s’informa i aleshores dona una resposta argumentada”, apunten. L’empatia i un bon sentit de l’humor són altres de les qualitats que enumeren les seves tropes.  
    
Amb aquestes armes enfrontarà la resta del mandat. El primer any li ha estat relativament fàcil (amb perdó de la pandèmia). Ara queda per veure com gestiona les qüestions realment complicades, de l’endeutament del Comú a Naturlàndia, li recorden.